ENFOCAMENT / SISTEMES D’ENFOCAMENT

L’acció d’enfocar consisteix en

FER COINCIDIR EL VÈRTEX DE CONVERGÈNCIA DEL FAIX DE LLUM provinent d’un punt de l’escena

SOBRE EL PLA DE LA PEL·LÍCULA,

de tal mode que aquest punt objecte es plasmi com a punt imatge.

Per això, haurem de poder APROPAR O ALLUNYAR LES LENTS O LA PEL·LÍCULA, fins que coincideixin en el pla d’enfocament. Þ

Þ CAL DISPOSAR D’ALGUN MITJÀ AMB EL QUAL POGUEM ALTERAR LA DISTÀNCIA ENTRE LA CÀMERA I L’OBJECTIU.

Aquesta acció es pot realitzar:

1-DESPLAÇANT CAP ENDAVANT O CAP ENRERE ELS PLANS DE LA PEL·LÍCULA O DE L’OBJECTIU SOBRE UN CARRIL

(càmeres tècniques de banc òptic o gran format)

2-DESPLAÇANT CAP ENDAVANT O CAP ENRERE ELS GRUPS ÒPTICS DE L’OBJECTIU AMB L’ANELL D’ENFOCAMENT

LES ÀREES ENFOCADES ESTAN ESTRETAMENT RELACIONADES AMB:

1-EL TIPUS D’OBJECTIU (focal)

2-DISTÀNCIA AL MOTIU

3-DIAFRAGMA

SISTEMES D’ENFOCAMENT MANUAL:

1-PER DESPLAÇAMENT

(Visors de PANTALLA DE CAMP MAT –càmeres de GRAN FORMAT-)

2-TELÈMETRE (Compactes de 35 mm)

a) TELÈMETRE DE COINCIDÈNCIA

b) TELÈMETRE D’IMATGE PARTIDA

3- PANTALLA DE MICROPRISMES

SISTEMES AUTOFOCUS

1- PASSIUS:

a) PER COMPARACIÓ DE CONTRASTOS

b) PER COMPARACIÓ DE FASES

2- ACTIUS:

a) PER INFRAROJOS

b) PER ULTRASONS

ENFOCAMENT MANUAL

PER DESPLAÇAMENT

Sobre un sistema de CREMALLERA o bé de RAILS els muntants davanter i posterior de la càmera i comprobació de l’enfocament sobre el vidre esmerilat.

Inconvenient: PANTALLA DE CAMP MAT Þ per realitzar un enfocament de precisió sobre aquest tipus de visor la IMATGE és TÈNUE i molt poc lluminosa, per la qual cosa necessitem

lupes d’augment (les TLR i SLR les porten incorporades al visor)

pantalles accesòries (tipus FRESNEL) que augmentin la lluminositat de la imatge.

D’altra banda es fa necessari quelcom tipus d’aleta metàlica, o tela negra, per evitar-hi l’interferència de la llum exterior.

TELÈMETRE DE COINCIDÈNCIA

Es basa en l’obtenció de dues imatges separades provinents de dues finestres situades a la part superior de la càmera.

Característic de models de 35 mm de VISOR DIRECTE, com ara les mítiques LEICA.

-Per un costat, veiem l’escena a través del visor i un mirall semitransparent.

-Per un altre, veiem l’escena en una imatge superposada, formada i desviada per un sistema òptic de miralls i prismes Þ quan girem el nostre anell d’enfocament, també movem el prisma, tot desplaçant la imatge que ens projecta aquest sobre la imatge que veiem pel visor. Fent-hi coincidir totes dues imatges, aconseguim l’enfocament desitjat.

-Al mateix temps, a una escala gravada sobre l’anell, es mostra la distància entre la càmera i l’objecte enfocat.

QUANT MÉS ALLUNYADES ENTRE SI ESTIGUIN TOTES DUES FINESTRES

MÉS GRAN SERÀ LA PRECISSIÓ D’ENFOCAMENT

EL TELÈMETRE

ofereix IMATGE LLUMINOSA

(I CONSTANT DURANT L’OBTURACIÓ)

ESTIGMÒMETRE (TELÈMETRE D’IMATGE PARTIDA)

DISPOSITIU ESTÀTIC format per dos prismes semicirculars de vidre situats a la pantalla d’enfocament, que mostren la imatge dividida en dues meitats. La imatge estarà enfocada quan fem coincidir les meitats en una imatge sencera.

PANTALLA DE MICROPRISMES

Aplicació del mateix concepte que l’estigmòmetre però sobre una reixeta de microprismes, i amb lents fresnel, situada al centre de la pantalla d’enfocament.

Lluminositat problemàtica (pot arribar a enfosquir-se amb òptiques llargues).

SISTEMES AUTOFOCUS

Les primeres càmeres SLR que van incorporar l’autofocus van ser les

MINOLTA 7000 l’any 1985, i posteriorment ho faria CANON.

Totes dues van ser molt criticades per això, sobre tot per part d’alguns fotògrafs professionals i algunes empreses de fotografia. Amb el temps es van adonar del seu error i fins i tot els crítics el van adoptar.

Avui dia n’hi ha de tan sofisticats que son capaços d’enfocar amb l’ull del fotògraf.

(un sistema d’infraroig es reflecteix sobre la còrnea del fotògraf i detecta a quina part de l’enquadrament està mirant, aplicant-hi l’enfocament.

TIPUS

3- PASSIUS:

a) PER COMPARACIÓ DE CONTRASTOS (el més comú en SLR)

b) PER COMPARACIÓ DE FASES

4- ACTIUS:

a) PER INFRAROJOS

b) PER ULTRASONS

COMPARACIÓ DE CONTRASTOS

CAPAÇ DE DETECTAR LA NITIDESA DE LA IMATGE

Un sensor fotosensible CCD recull dues imatges:

1 procedent del visor

2 d’un mirall mòvil acoplat al motor d’enfocament

L’objectiu comença a enfocar des de l’infinit i atura el motor quan les llums i les ombres (el seu contrast) coincideixen en totes dues imatges.

Capaç d’enfocar amb un nivell de llum inferior al que necessita l’ull humà

Encara que en aquelles escenes de contrast baix (superfícies llises uniformement il·luminades o amb motius repetitius, escenes amb poca il·luminació, uniformement fosques) no funciona correctament.

COMPARACIÓ DE FASES

Desenvolupat per primer cop per l’empresa HONEYWELL l’any 1976, s’hi incorporarà a una càmera KONIKA C35 AF2 de 35 mm (una compacta amb telèmetre)

Empra dos sensors que travessant la mateixa lent triangulen la distància de l’objecte, determinant-se aquesta per la diferència de les imatges captades per tots dos sensors.

PER INFRAROIG

Emet un faig de raigs infrarojos que reboten a l’objecte i que és recollit per un mirall que atura l’enfocament quan detecta un senyal d’intensitat màxima.

Funciona bé amb llum o sense i no es torna erràtic amb motius poc contrastats o rítmics, tot i que si fotografiem travessant un vidre el pot confondre amb el tema principal.

Molt emprat a càmeres compactes i flaixos (molt extés per detectar la distancia al motiu i controlar el llamp)

PER ULTRASONS

Funcionament semblant a l’anterior, però en cops del faig de llum infraroja emet ultrasons reflectits pels objectes i tornats capa a la càmera.

Un cronòmetre allotjat a l’interior de la càmera calcula la distància segons el temps que triga el so dençà la seva emisió fins el seu retorn.

No funciona correctament quan existeixen obstacles al seu camí, com ara un vidre o trames de teixits o filferros.