DISTÀNCIA HIPERFOCAL

CONTROLS DE LA CÀMERA. ENFOCAMENT. DIAFRAGMA. OBTURACIÓ.

HIPERFOCAL = FORA DE FOCUS

Si enfoquem a l’infinit, l’única cosa que queda fora de focus és la DISTÀNCIA ENTRE L’OBJECTIU I LA PRIMERA ZONA ENFOCADA

És a dir: un valor que, quan més petit el vegis, més zona d’enfocament t’oferirà, en enfocament a infinit, és clar…

DISTÀNCIA HIPERFOCAL és la menor distància a la que podem enfocar per a una determinada combinació

a) de longitud focal
b) de apertura

en la qual encara tenim l’infinit enfocat.

SUPOSA LA MÉS GRAN PROFUNDITAT DE CAMP PER A UNA DETERMINADA COMBINACIÓ DE LONGITUD FOCAL I APERTURA

En la pràctica, és la distància a la qual els fabricants de compacts de lent fixa “preenfoquen” de sèrie les seves càmeres per a què surti enfocat tot el més possible.

Quan enfoquem un objectiu a una distància focal tal que la seva profunditat de camp arribi a infinit, la distància hiperfocal és:

-LA DISTÀNCIA QUE HI HA ENTRE AQUEST OBJECTIU I ELS PRIMERS OBJECTES QUE APAREIXEN NÍTIDS A LA IMATGE.

És a dir:

-LA DISTÀNCIA ENTRE L’OBJECTIU I EL COMENÇAMENT DE LA ZONA ENFOCADA QUAN ENFOQUEM A L’INFINIT.


DISTÀNCIA HIPERFOCAL

QUAN MÉS APERTURA DE DIAFRAGMA
 MÉS CURVATURA DE LA LENT es capta
 MÉS DESENFOCATS APARÈIXEN ELS PRIMERS I ULTIMS PLANS.

COM MÉS TANCAT
 MENYS CURVATURA DE LA LENT es capta
 MÉS PLANS ENFOCATS O NÍTIDS

En totes les situacions amb 2 o més punts d’interés situats en diferents plans respecte de la càmera fotogràfica, és preferible enfocar un punt intermig, més aprop del primer pla que no de l’últim.

NORMA GENERAL: ENFOCAR EL PUNT D’INTERÉS DE L’ESCENA
…tot i que en les ocasions en què es requeregui, el fotògraf també pot captar nítidament 2 o més punts d’interés situats en plans diferents dins a la mateixa escena.

HIPERFOCAL: DISTÀNCIA MÉS CURTA RESPECTE DE LA CÀMERA EN LA QUAL EL SUBJECTE O MOTIU DEL PRIMER PLA ES REPRODUEIX AMB NITIDESA A LA IMATGE QUAN TAMBÉ ESTÀ ENFOCAT EL PLA SITUAT A L’INFINIT, tant fotogràficament (els plans situats més enllà del punt d’enfocament) com espaial, doncs es poden fer fotos a la lluna, al sol i a les estrelles.

OPERANT AMB L’ANELL DE DIAFRAGMES I EL D’ENFOCAMENT
el fotògraf pot aconseguir
la MÀXIMA PROFUNDITAT DE CAMP
ENFOCANT AL PUNT HIPERFOCAL, un punt imaginari situat entre el primer pla en què es situa el motiu i l’últim pla, normalment a l’infinit, doncs:
-les distàncies es fan més grans a moda que augmenta la distància respecte a la càmera.
-Els plans s’allunyen entre si a mida que augmenta la distància respecte a la càmera.

Amb un diafragma 1:16 i l’enfocament fixat en 5 m, es reprodueix nítidament tot allò situat entre 3 m i infinit.

Amb un objectiu gran angular de 28 o 35 mm de distància focal, si el punt hiperfocal es sitúa en aproximadament 4’5 m, es pot aconseguir una banda de plans nítids compresos entre 3 m i infinit amb un diafragma 2 punts més obert, concretament 1:8

(DISTÀNCIA HIPERFOCAL/ENFOCAMENT SELECTIU/DIAFRAGMA/OBTURACIÓ)

En termes generals, si allò que es pretèn és aconseguirque surtin nitids motius situats en diferents plans respecte de la càmera, és preferible utilitzar un objectiu gran angular.

Amb els objectius de qualsevol distància focal enfocats a un pla proper, encara amb el diafragma tancat a tope i apuntant al punt hiperfocal, la profunditat de camp és mínima, a penes una banda de nitidesa d’uns quants centímetres.

Això es dòna als retrats de primers plans, als quals és preferible enfocar als ulls, amb la qual cosa poden encara romandre desenfocats, tot i amb un diafragma tancat (1:11 o 1:16), la punta del nas i les orelles, encara que això últim no preocupa gaire la majoria de les persones.

Les càmeres fosques reprodueixen en un pla la imatge obtinguda travessant una petita abertura o diafragma, sensiblement millorada amb una lent biconvexa, una lupa complexa que en ocasions pot estar composta per 16 elements diferents, però que es mou sempre com a un bloc compacte que pot tenir més o meny recorregut dins del cilindre metal•lic al qual va allotjada.

LA PROFUNDITAT DE CAMP és l’efecte més perceptible dels què es produeixen a les fotos per utilitzar una lent curvada per millorar l’imatge doncs aquesta ES PROJECTA EN FORMA DE LENTILLA AL PLA FOCAL PEL QUAL CIRCULA LA PEL•LÍCULA O ESTÀ SITUAT EL SENSOR.

El pla enfocat és el que es projecta amb més nitidesa i depenent del diafragma que s’utilitzi, aparèixen més o menys plans enfocats pel davant i pel darrere del pla enfocat.

DIAFRAGMA:
a)COM MÉS TANCAT, MENYS CURVATURA DE LENT CAPTA.
(més enfocats hi apareixen els primers i últims plans)
b)COM MÉS OBERT, MÉS CURVATURA DE LA LENT CAPTA.
(més plans desenfocats a primer i últim terme)

En alguns objectius hi apareix una
ESCALA DE PROFUNDITAT DE CAMP: Reprodueix a tots dos costats del PUNT D’ENFOCAMENT l’escala de diafragmes, de forma que els plans compresos entre el diafragma escollit a tots dos costats del punt d’enfocament són els que apareixen nitids.

Algunes càmeres venen dotàdes amb un dispositiu de
“PREVISUALITZACIÓ DE LA PROFUNDITAT DE CAMP” que consisteix en tancar el diafragma en prèmer-lo, (doncs mentre enfoquem sempre romana obert al màxim per faccilitar la visió de l’escena) 
a) l’escena s’enfosqueix
b) no es fàcil veure la profunditat per aquest procediment.

Algunes càmeres automatitzàdes mitjaçant microcomputadores executen aquesta funció en un programa específic anomenat DEEP:
Prement lleument el disparador, el fotògraf assenyala el primer i últim pla que dessitja que es reprodueixi amb nitidesa a la foto i la càmera:
1) enfoca al PUNT HIPERFOCAL
2) tria AUTOMÀTICAMENT el DIAFRAGMA i en funció d’aquest…
3) tria automàticament LA VELOCITAT D’OBTURACIÓ


Un error habitual entre els fotògrafs principiants és colocar els models sota un edifici, monument o paisatge de grans dimensions:

L’EDIFICI ES REPRODUEIX PERFECTAMENT A LA IMATGE
(MENTRE QUE ELS MODELS SEMBLEN FORMIGUES)

El misteri de la
DISTÀNCIA APARENT d’allò que veiem ha ocupat els savis i cultures de tots els temps, especialment en el cas de l’anomenada IL•LUSIÓ DE LA LLUNA, que en totes les èpoques i zones del planeta sembla més gran quan la veiem a l’horitzó que quan la veiem al cel.

Lloid i James Kaufman (científics de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units)
a finals de 1999 van demostrar que el cervell humà “interpreta” el que veu D’ACORD AMB LA MEMÒRIA COMPARATIVA I AMB LA MEMÒRIA, QUE ACTUALITZA AL MATEIX TEMPS QUE VEU.

Per això veiem la lluna més gran quan està “flotant” a l’horitzó, o veiem més aprop del que realment hi és un cotxe llunyà o una persona, a qui fins i tot podem reconèixer per alguns detalls com ara la forma de caminar.

Lil•lusió òptica desapareix instantàniament quan mirem a través d’un cilindre buit, com és el cas de les càmeres fotogràfiques, que REPRODUEIXEN EXACTAMENT LA DISTÀNCIA REAL A LA QUAL ES TROBEN OBJECTES I PERSONES.

Aquests contratemps s’els presenten habitualment als tècnics de televisió que realitzen retransmisions en escenaris naturals o monumentals amb un presentador.

El contratemps de la diferència de llums entre el presentador i l’escenari natural o monumental, que en fotografia es resol amb un senzill cop de flaix de farciment, en cinema, video i televisió es resol amb focus que igualen les llums entre el primer i l’últim pla.

El contratemps dels plans es resol amb un ENFOCAMENT HIPERFOCAL: Busquem el punt imaginari entre el presentador i l’escenari al qual tots dos plans i els compresos entre ells es reprodueixen nítidament.

Les CÀMERES COMPACTES i les de GAMMA BAIXA D’UN SOL ÚS acostumen tenir un diafragma fix de 1:75 i estàn enfocades al punt hiperfocal de forma que capten nítidament tot allò situat entre 3 m i infinit.
En alguns models dissenyats amb ajuda d’ordinadors s’ha arquejat el pla focal pel qual circula la pel•lícula fotogràfica, de forma que capta la projecció de la imatge en forma de lentilla, guanyant amb aquest procediment una profunditat de camp extra de forma que a les fotos apareixen enfocats tots el plans entre 1.5 m i infinit.

L’ENFOCAMENT HIPERFOCAL
Resulta especialment útil en totes les situacions en les quals el fotògraf pretèn captar una ESCENA PREVISIBLE (desfilades, curses de motos, cotxes o ciclistes)

Els bons fotògrafs amés hauran procurat situar-se preferentment:
1) a prop d’un revolt a una
2) pendent ascendent millor iamb
3) incidència plena dels raigs solars

Amb un diafragma intermig (1:8 / 1:5.6) enfocat entre totes dues cunetes, més a prop de la propera que de la llunyana, el fotògraf podrà disposar d’una velocitat d’obturació ràpida (1/250 o 1/500) prou per congelar les escenes més ràpides.

PRECAUCIÓ ADICIONAL:
Colocar la càmera en situació perpendicular al pla de l’escena enfocada
(aconsellable a totes les situacions)