martes, 21 de junio de 2011
viernes, 17 de junio de 2011
EVOLUCIÓ DELS OBJECTIUS FOTOGRÀFICS
LENTS I OBJECTIUS FOTOGRÀFICS. HISTÒRIA.
ÒPTICA FOTOGRÀFICA
Els primers objectius els formava una lent simple, formada per una sola peça de vidre òptic, que pateix totes les aberracions (defectes inherents a l’objectiu) en major o menor Grau.
| ·CROMÀTICA |
| ·ESFÈRICA |
| ·CROMÀTICA LATERAL |
| ·COMA |
| ·ESTIGMATISME |
| ·CURVATURA DE CAMP |
A l’esmentada lent, les ABERRACIONS
Es combinen donant una definició pobre, mentre la distorsió engendra imatges distorsionades.
Hem dit que les aberracions estàn presents en major o menor mida perquè, tot i què es tracti d’una lent simple, les aberracions poden ser controlades fins a un cert grau, sobretot triant corbes apropiades per a totes dues superficies i una determinada posició i diàmetre per a l’obertura.
Si, a més d’això, restringim el camp abastat, obtindrem, fins i tot amb una lent simple, una qualitat aceptable per a certs fins, tot i què comparada amb altres nivells resulti pobre.
De totes maneres, la millor lent que poguem produir estarà limitada no només quant a qualitat d’imatge sinò a la seva obertura relativa, és a dir: rapidesa i camp abastat.
Aviat es va veure que per aprofitar millor el procés fotogràfic calia millorar aquestes qualitats, sobrtot la rapides, degut a la poca sensibilitat de les pel·lícules de l’època. Això era important sobretot en retrats, els quals requerien posats excessivament llargs.
Les tècniques de lents compostes i de fraccionament de lents permet fer servir diferents tipus de vidre i distribuir la potència entre els diferents elements amb la notable millota de les prestacions a l’hora de dissenyar un objectiu.
En general,
-ALTA DEFINICIÓ
-GRAN OBERTURA
-GRAN ANGLE DE CAMP
acostumen ser
requisits oposats entre siÞmillorar-ne un, implica sacrificar tots altres dos
LENTS COMPOSTES
La raó per la qual el rendiment d’una lent simple no pugui ser millorat més enllà d’un cert extrem està en el nombre limitat de variables sobre els quals és posible intervenir. En canvi, només fent servir dues peces de vidre, dos elements en cops d’un, el nombre de possibilitats augmenta.
A més de disposar ara de quatre superfícies de vidre per desviar la llum, podem emprar diferents vidres per als dos elements i variar la seva separació.
Aquesta llibertat al disseny d’una lent composta augmenta encara més en augmentar el nombre d’elements, tot i que altres consideracions imponen un límit al nombre d’elements.
DISSENY D’OBJECTIUS:
FACTORS més importants sobre els quals pot actuar un dissenyador:
1) RADIS DE CURVATURA de les superficies de les lents.
2) OBERTURA MÀXIMA
3) POSICIÓ DE L’OBERTURA
4) NOMBRE D’ELEMENTS
5) SEPARACIÓ DELS ELEMENTS
6) GRUIX DE CADA ELEMENT
7) ÚS DE DIFERENTS TIPUS DE VIDRE
a) Amb diferent índex de refracció
b) Amb diferent poder de dispersió
Les aberracions dels elements, no sol ser posible eliminar-les totalment.
Més aviat son reduïdes a un nivell més o menys aceptable.
Sovint, la correcció d’una aberració accentúa una altra, sent necessari aceptar un terme mig, sobretot en objectius d’ús general. Si un objectiu està concebut per a una determinada aplicació, el dissenyador pot millorar el seu rendiment sota aquestes condicions a expenses del rendiment d’altres.
OBJECTIUS. EVOLUCIÓ.
| OBJECTIUS. | UNA MICA D’HISTÒRIA | ||||
| 1757: Dollond
| Doblet Acromàtic (Ütelescopi) Es fan servir lents de paisatge a les cambres fosques.
| ||||
| 1812: Wollatson
| El disseny de la lent de paissatge va ser adaptada a les primeres càmeres, encara que no pas en forma biconvexa sinò en menisc amb l’obertura frontal, donat que ja Wollatson va demostrar l’any 1812 que aquesta forma donava un camp més pla i reduïa el coma.
| ||||
| 1839: Fotografia pràctica.
| Punt de sortida. Anteriorment a aquesta data, les lents s’utilitzàven per a: a) ulleres b) microscopis c) telescopis d) cambra fosca
El disseny de Dollond, un doblet acromàtic per a telescopi, s’utilitza per acromatitzar lents de paisatge per a fotografia (tot i així no corregien aberracions obliquas)Þ<f/4
| ||||
| 1840: Lent de Petzval
| Una lent simple resultava massa lenta per al retrat amb les plaques poc sensibles de l’època Þ Tots el esforços concentrats en aconseguir dissenyar una lent de gran obertura, per a la qual cosa es coneixien els principis òptics, però faltaven els vidres òpticament adequats.
J.Petzval va dissenyar l’any 1840 una lent d’obertura f/3’7 formada per dos doblets acromàtics diferents i separats.
Primer objectiu calculat matemàticament per a fins fotogràfics.
La lent resultava unes 15 vegades més ràpida que els dissenys precedents.
Aberracions residuals, sobre tot astigmatisme, produïen una definició pobre a les vores, la qual cosa resultava atraient per al retrat, doncs proporcionava una suavitat característica.
La reduïda zona central de bona definició va exigir una longitud focal més llarga que la longitud normal per a un gran format, cosa que va contribuir a millorar la perspectiva en el retrat en exigir una més gran distància de presa.
| ||||
| 1860s: Doblets Simètrics
La importància d’una construcció simètrica o gairebé simètrica està en que permet corregir gairebé completament les aberracions obliqües de coma, cromàtica lateral i distorsió curvilínia.
| Les lents de paisatge no van començar a millorar fins dençà 1860, quan es van aconseguir lents: de a) bona definició b) camp pla c) obertura una mica més gran
| ||||
| 1880/90s: Lents Anastigmàtiques
Objectiu Georz Dagor
Objectiu Zeiss Double Protar
| Astigmatisme i curvatura de camp no podien ser corregits amb les demés aberracions, donat que els vidres òptics existents augmentàven la dispersió amb l’índex de refracció.
De totes maneres, basant-se en treballs anteriors, dençà
1880: Abbe & Schott: van aconseguir produir vidres apropiats que van conduir cap a les primeres lents anastigmàtiques:
1888: Ross Concentric 1890: Zeiss Protar 1892: Georz Dagor 1894: Zeiss Double Protar
Aquestes lents de construcció simètrica ja eren molt més complicades, sent cada component una combinació d’elements encolats de diferents tipus de vidre.
Obertura màxima al voltant de f/6’8
| ||||
| 1893: Triplets
Triplet de Cooke
| La complexitat cada cop més gran de les lents anstigmàtiques va fer augmentar els costos de producció.
Ü1893: Cooke Triplet -Dissenyat per H. Dennis Taylor -Fabricat per Taylor y Hobson
Excepció als dissenys simètrics de l’època. Format per només 3 elements simples separats, 2 dels quals eren lents convexes de vidre crown (d’elevat índex de refracció i baixa dispersió) separades per 1 lent bicòncava de vidre flint (lleuger, destinat a aplanar el camp)
Principal característica: senzillesa de la seva construcció, a la vegada que deixa una gran llibertat de correcció d’aberracions.
Obertura original de f/4’5 Augmentada af/2’8
Mitjançant tècniques de -composició -fraccionament s’han obtingut derivats: Ü1902: Zeiss Tessar
| ||||
| 1807…: Lents doble Gauss
| 1807: Repsold, reputat fabricant d’instruments consulta a Gauss sobre un objectiu doble acromàtic, iniciant així una llarga colaboració. Gauss es va ineresar, entre d’altres coses, en disminuir l’aberració cromàtica d’un sistema de lents. La línia iniciada per aquesta colaboració, tot i estar una anècdota dins de la vasta trajectòria de Gauss, va suposar el fet que, amb el pas del temps, propiciés l’important desenvolupament industrial de l’òptica en Alemanya: Reichenbach, Fraunhoffer i Steinhel van ser els antecessors de Carl Zeiss en Jena, fàbrica de la qual el seu director científic va ser E. Abbe, conegut en òptica per l’establiment del límit efectiu d’ampliació d’un microscopi òptic, i que havia estudiat amb Riemann. La construcció simètrica ofereix grans avantatges, però no permet corregir l’aberració esfèrica, limitant l’obertura màxima al voltant de f/5’6 La construcció en triplet te un límit al voltant de f/2’8 Tot intentant aconseguir obertures més grans es va observar que calia aplicar un disseny simètric basat en un doblet telescòpic dissenyat per Gauss. Aquest doblet estava espaiat per aire, amb lents de corbes pronunciades i la concavitat cap al subjecte.
Dos d’aquests doblets, amb la concavitat dirigida cap a una obertura central, constituïen la base de la lent Double Gauss
Derivats d’aquesta lent amb un mínim de 6 a 7 elements proporcionen una obertura útil de f/2
| ||||
|
|
| ||||
|
|
| ||||
|
|
| ||||
|
|
|
Objectiu de paisatge Grubb.
martes, 14 de junio de 2011
CÀMERES. EVOLUCIÓ TÈCNICA.
Estracte, complementació i traducció al català dels texts de la HISTORIA GENERAL DE LA FOTOGRAFÍA de Marie-Loup Sougez i altres autors, Cátedra, Madrid 2007.
LA CÀMERA: EVOLUCIÓ TÈCNICA
LA CÀMERA
El constant canvi en el disseny de les càmeres fotogràfiques sempre ha estat motivat per la solució dels inconvenients que anàven sorgint amb la posada al mercat d’un nou disseny.
1) Un cop superat el problema inicial del volum / pés i desprès el de
2) La qüestió de:
a) preparació de la placa
b) revelat (requeria de certs coneixements químics)
3) Més endavant la divisió entre les càmeres fabricades per a ús:
a) Professional
b) Aficionat
| REQUISITS |
|
Paral·lelament als avenços dels suports de la imatge:
1839: Daguerrotip (plata)
1839: Calotip (paper)
1839: Papers a la sal (paper)
1847: Negatius a l’albúmina (vidre)
1840: Cianotip (paper)
1850: Albúmina (paper)
1853: COL·LODIÓ HUMIT:
| 1853 | Ferrotip |
| 1854 | Ambrotip |
1855: Collotip (paper)
1855: GELATINA BICROMATADA:
| 1855 | Carbó |
| 1864 | Woodburytip (Fotoglitip) |
1865: Col·lodi P.O.P.
1871: NEGATIUS AL COL·LODI (PLAQUES SEQUES DE MADDOX)
1873/79: Platinotip (paper)
1879: Fotogravat (paper)
1880s: Half-Tone (Letter-Press) (paper)
1880s: GELATINA D.O.P. (plaques, pel·lícules i paper)
1882: GELATINA P.O.P. (pel·lícules i paper)
Les càmeres van anar evolucionant a un ritme similar,
de la mà d’ÒPTICS i CIENTÍFICS.
-Van ser, precissament, els òptics Chevalier, a la botiga dels quals anàven a comprar lents Nièpce i Daguerre per a la fabricació de les seves càmeres bosques, qui van servir d’intermediaris entre tots dos inventors.
RESUM EVOLUCIÓ DE LA CÀMERA:
| CÀMERES DE CAIXA LLISCANT: |
| Daguerrotip: |
| Lent Petzval: |
| Voigtländer: |
| Wolcott: |
| Beard: |
| Calotips: |
| CÀMERES DE FORMATS ESPECIALS: |
| ESTEREOSCÒPIQUES |
| PANORÀMIQUES |
| CÀMERES DE PLAQUES: |
| Dubron |
| Kinnear |
| Disderi |
| CÀMERES DE CARRET |
| RÈFLEX |
| 35 mm |
| INSTANTÀNIES |
EVOLUCIÓ DELS MODELS DE CÀMERA
| CÀMERES DE CAIXA LLISCANT: Principal preocupació inicial: Creació d’un suport sobre el qual els elements químics donesin lloc a una imatge imperible, permanent Þ per tal de captar-la s’emprà la cambra fosca utilitzada pels artistas dençà l’Edat Mitjana per copiar del natural. A aquesta cambra fosca se l’hi van acoblar una lent ubicada en un dels extrems de la caixa de fusta i, a l’altre costat, un “suport” òn es colocava la placa de metall. Henry Fox Talbot va utilitzar la càmera fosca i la càmera lúcida de Wollatson com a punt de partida per crear les seves pròpies caixes, de tamany més reduït, a les quals acoblava les petites lents de microscopis, més fàcils de transportar, la qual cosa la seva dona acostumava anomenar mousetraps (“rateres”) l’any 1835.
|
| Daguerrotip: 1835 (Daguerre) 1839: 1ª càmera de venda comercial per Alphonse Giroux segons instruccions del mateix Daguerre. -Composta per dues caixes de pi. Una hi encaixava a l’altre, disseny que es va anomenar de caixa lliscant (sliding box) i al conjunt s’hi va incorporar una lent. -Es podia realitzar una presa de 21’6 x 16’5 cm, format emprat durant més de cent anys. -Les lents utilitzades procedien d’altres tipus d’instruments òptics (càmeres bosques, telescopis, microscopis…)Þ distorsió / poca nitidesa |
| Lent Petzval: 1841: L’òptic hongarés Josef Max Petzval va calcular l’obertura necesaria per a la realització d’imatges més netes, un f 3’6 que permetia una obertura lumínica 16 vegades superior d’allò que van permetre les lents fetes servir fins llavors Þ Es va reduir considerablement el temps d’exposició. Únic inconvenient: profunditat de camp reduïda, poc adecuada per a la presa de grans vistes, però ideal per al retrat. |
| Voigtländer: Peter Friedrich Voigtländer (1812-1878) Òptic hongarés. La seva companya va fabricar una càmera totalment metàl·lica que no tenia forma de calaix. El cos de la càmera estava constituït per dos cones. El principal servia per a l’enfocament i l’altre rebia el suport de forma circular per a la placa daguerriana. |
| Wolcott: 1840: 8 de Maig: 1ª Patent Fotogràfica registrada als Estats Units. Alexander S. Wolcott (1804-1844) Americà. El seu model va substituir les lents per un mirall còncau al seu interior, a la manera dels telescopis: la llum passava travessant una obertura i la imatge sobre el mirall es reflectia sobre la placa. Tot i què agilitzava el temps d’exposició a uns pocs segons, les imatges que produïa eren molt petites (5’1 x 6’4 cm) |
| Beard: 1841: 1er fotògraf que va obrir estudi a Londres. Li va comprar els drets a Wolcott |
| Calotips: Per a la seva realització, a les sliding box se’ls va afegir un portaplaques, ja que el negatiu de paper havia d’estar subjecte per un suport ferm que, desprès de l’exposició, s’introduïa en un altra caixa de fusta per procedir al seu revelat. |
| CÀMERES DE PLAQUES:
CÀMERES DE PEU 1851: apareix el procés del col·lodió humit (calia revelar immediatament a una cambra fosca) Þ Equip fotogràfic més complex | ||||||||
| Dubroni: 1864: Càmera Dubroni (patentada per G.J. Bourdin a Anglaterra) Una MENA d’antecedent històric de la Polaroid. La càmera “més neta” aunava la funció de càmera + laboratori portátil Al seu interior, la placa es podia emulsionar, impresionar i revelar. Les dues caixes de fusta es van substituir per una estructura articulada de fusta amb una manxa de cuir, fins que l’any 1856, C.G.H. Kinnear … | ||||||||
| 1856: Kinnear va plantejar una càmera de manxa que anava disminuint i feia més manejable la càmera. | ||||||||
| 1854: Eugène Disderi: “Carte de Visite” Quatre objectius. Quatre preses (desprès 6 i més endavant 8) sobre una mateixa placa de col·lodió (es va fer una variant en la qual la placa es podia anar desplaçant mitjançant un mecanisme) Les càmeres de col·lodió humit eren molt aparatoses i elevades de preu Þ La fotografia va romandre en mans dels professionals o d’aficionats adinerats. | ||||||||
| 1871-1880: Placa Seca (negatius al col·lodi amb emulsió al gelatinobromur) Plaques seques de Maddox. Ja no demanàven el revelat immediat. Disseny de les càmeres: es torna més variat i alguns models van ser pensats per a un públic més ample. En eliminar el laboratori portátil, amés de prescindir-ne es va intentar que les càmeres reduïssin el seu volum per facilitar el seu transport. E. & T. Underwood van fabricar una càmera que, mitjançant unes frontisses i un sistema de manxa, es plegaba sobre si mateixa. | ||||||||
| 1890s: CÀMERES DE MÀ Apareixen en raó de la demanda amateur i gràcies a l’avenç del tipus de material sensible que ja no requeria de coneixements químics, doncs es van comercialitzar les primeres pel·lícules que s’entregàven al laboratori per al seu revelatge. Varietat de models. Varietat de formats (des de 8 x 10 fins a 12 x 17 cm) Comportes per un còs articulat, una manxa, i un objectiu, s’els va afegir un visor i un obturador, degut a que el temps d’exposició de la placa seca era molt breu i el seu ús era imprescindible per tal que no es cremessin. Tropical: la càmera així anomenada va ser un model per al seu ús en llocs càlids i humits, en les quals es va substituir la manxa de cuir per la de tela impermeabilitzada.
Fins la Segona Guerra Mundial, Estats Units i Europa, destacant Alemanya, van ser els principals centres de fabricació, però, desprès del conflicte bèl·lic, altres països van començar una particular cursa de competició per demostrar una alta qualitat en la fabricació del material fotogràfic, com ara el cas de l’antiga Unió Soviètica i de Japó.
|
| CÀMERES DE CARRET
Següent model que solventaria la qüestió del nombre de fotografies. Autèntica revolució en la pràctica de la fotografia.
Molts models i variants, però, per la seva trascendència tècnica i social
3 CÀMERES FONAMENTALS: 1) Càmera de carret de Kodak 2) Càmera de 35 mm, format introduït per Leica 3) Càmera i pel·lícula instantània Polaroid
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||
| RÈFLEX Els tècnics van començar a fixar-se en un altre inconvenient de les càmeres dissenyades fins llavors: l’enquadrament . Per solventar l’error de paral·laxi dels models sense visor de camp mat van surgir les càmeres rèflex mostrant la imatge exacta de l’objectiu mitjançant la colocació d’un mirall inclinat 45º darrere les lents.
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
COMPACTES (càmeres de 35 mm) Tot iquè el format de 35mm va aparèixer (derivat del fabricat per a cinema) abans de la primera guerra mundial, aquest tipus de pel·lícula perforada no tenia gaire bona qualitat i el seu ús en aquell moment va ser gairebé exclusiu del cinema.
Càmeres Rèflex de 35mm.
Aquests primers models de 35mm no eren rèflex i es van generalitzar ja desprès de la 2ª guerra mundial. Els models rèflex de 35mm apareixerien des de 1949, quan sorgiren les ContaxS i les italianes Rectaflex.
Convé esmentar que molts dels noms de càmeres alemanyes van canviar la seva denominació desprès de la guerra, doncs la divisió política produïda a Alemanya derivà en certs conflictes industrials, com ara el cas de l’empresa Zeiss Ikon, que va quedar dividida amb fàbriques a un costat i a l’altre de la frontera, tot i què, desprès d’un llarg procés legal, va ser la fàbrica de Stutgart la què es quedaria amb el dret a utilitzar les marques Zeiss i Contax.
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||
| CÀMERES DE FORMATS ESPECIALS:
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ESTEREOSCÒPIQUES
1841: Es van fabricar molt aviat i va ser un format molt popular durant tot el secle XIX. La càmera estava composta per dos objectius en paral·lel i un únic obturador.
·Algunes d’aquestes càmeres funcionàven també com a visors. ·El seu ús va desaparèixer passada la 2ª guerra mundial.
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||
| PANORÀMIQUES
Amb la capacitat de captar un angle de visió de 360º
Ja de bon començament eren capaços d’un absolut angle de visió mitjançant la rotació de l’objectiu, que anava exposant la pel·lícula i, per mantenir sempre la mateixa distància amb l’objectiu, aquesta es colocava paral·lela a l’objectiu, en angle. Passada la 2ª guerra mundial es van fabricar alguns models que utilitzàven pel·lícula de 36 mm. (CÀMERES PANORÀMIQUES) Models més coneguts:
· A1 Vista (1896-1908) · Kodak Panoram (1899-1924) · Envoy Wide Angle (1949-…) ¨Horizont (1966-…) Rusa. La més cèlebre del secle XX
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||
| INSTANTÀNIES Desprès de la segona guerra mundial: L’altre gran fita de la invenció fotogràfica: La invenció de la càmera i la pel·lícula instantània.
El seu naixement va suposar una tornada als origens, a la manera en què es creàven imatges úniques, però també va ser un avenç per al gran public, ja que, tal com ja havia pasta amb la Brownie, no es requerien especials coneixements fotogràfics i, com a novetat, ja no calia portar la pel·lícula a revelar.
Dençà l’any 1940, Edwin Land (1909-1991) científic, inventor i fundador de Polaroid Corporation, havia estat experimentant en la recerca d'un tipus de pel lícula que fos capaç de revelar-se en pocs minuts.
1947: Anunci davant la Societat Òptica d’Amèrica del naixement de la fotografia instantània.
“Disparant i amb un sol clic” s’obtenia primitivament una còpia en sèpia.
El procediment consistia en reunir sota una un mateix suport la pel·lícula negativa i el paper possitiu que, en passar la superficie sensible entre uns roleus, s’impregnava dels components químics i es revelava en uns instants.
Polaroid 95 AE: primera càmera Polaroid Polaroid Land Film tipus 40 AE: primera pel·lícula Polaroid Producen originalment imatges en b/n amb tendència al sèpia.
1962: Arriba la pel·lícula en color, perfeccionada posteriorment fins i tot per altres fabricants que van incorporar aquest tipus de pel·lícula a càmeres rèflex i de gran format.
L'entusiasme va arribar no només als aficionats, ja que fotògrafs com Ansel Adams van col·laborar activament amb Polaroid per perfeccionar les càmeres i la pel·lícula instantània.
Avui dia, aquest tipus de pel·lícula és utilitzada fonamentalment per fotògrafs professionals a l’estudi per calcular el temps d’exposició i els enquadraments, donat que, a més de la firma de Polaroid, altres fabrcants, com Hasselblad, van idear per a les seves càmeres carregadors especials per a pel·lícula Polaroid.
També els artistas contemporanis hi ha trobat una font creativa mitjançant el procés de liquat/deformació i el procés de transferencia, en els quals l’emulsió de la pel·lícula Polaroid, per diferents aplicacions de calor o humitat, es separa del suport o s’estova i pot ser deformada, moguda o traspasada a qualsevol altre suport o superficie.
2008: Polaroid deixa la seva producció
|
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
