LA CÀMERA DE GRAN FORMAT: CÀMERES FLEXIBLES, CÀMERA TÈCNICA O DE BANC ÒPTIC.

LA CÀMERA DE GRAN FORMAT

1 .- CARACTERÍSTIQUES DEL SISTEMA

1.1.-Un gran vidre d'enfocament.
La imatge sobre el vidre d'enfocament d'una càmera de gran format és exactament la mateixa mida que el negatiu o diapositiva resultant. Això en la pràctica té innombrables avantatges.
1. La imatge en el vidre d'enfocament, correspon exactament amb la que posteriorment ocuparà la pel.lícula.
2. És possible comprovar i ajustar la nitidesa a tota la zona de la imatge, no només al centre de la mateixa i fer-ho amb l'ajuda d'una lupa d'enfocament.
3. La composició de la imatge es pot estudiar a la mida de l'original. Es poden calcar sobre acetat o paper vegetal, molt útil per a exposicions múltiples.
4. Es poden prendre mesures a mida o escala en el pla focal.

1.2 El format de pel lícula.
Les càmeres de gran format utilitzen habitualment pel lícula en fulls (Mitjançant un accessori poden també utilitzar pel lícula en rotllos de 120/220). Les mides més freqüents per les pel lícules (A davant anomenarem "Plaques") són: 9 x12 cm, 8 x 10 ", 13 x 18 cm.
Amb els xassís de pel lícula polaroid s'obtenen imatges de 10 x 8 cm.

1.3-La modularitat.
Els sistemes de fotografia en gran format estan basats en la modularitat, partint de l'equip bàsic, podem adaptar tot tipus d'accessoris i un mateix equip permet un muntatge divers en funció de les aplicacions, hi ha dos aspectes molt interessants:
1. La distància focal (distància objectiu-pel lícula) pot ser de qualsevol mida, des d'uns mm a diversos metres.
2. El format de la càmera no és fix (el podem variar canviant l'import porta plaques).
3. La combinació d'objectius amb diferents formats de placa ens proporcionen nous angles de visió (per exemple, un objectiu de 150mm que és l'estàndard per a format de placa 9 x 12 cm, es converteix en un angular quan el fem servir amb format de placa 13 x 18 cm .)

1.4.-Objectius.
Els objectius per a càmera de gran format són habitualment de gran qualitat, no només pels propis requeriments d'aquest tipus de tècnica sinó per les següents raons:
1. Habitualment són de construcció simètrica i amb el diafragma en el centre òptic.
2. No és imprescindible la màxima lluminositat, ja que normalment es treballa amb trípode.
3. No hi ha construccions zoom o de retrofoco.
4. La pèrdua de qualitat cap a les vores sempre és menor, ja que tenen un cercle d'imatge (la imatge que projecten sobre el pla focal) molt gran per permetre els moviments.
5. Les aberracions òptiques estan portades al mínim, quan no són inexistents.
Hem d'observar en els objectius les següents característiques tècniques:
Distància focal: Distància entre el centre òptic i el pla focal.
Lluminositat: nombre f
Cobertura: Mida del cercle d'imatge que proporcionen.

1.5.-Macrofotografia.
En gran format no s'utilitzen objectius "macro". La fotografia d'aproximació és il limitada en base a la possibilitat de prolongar l'extensió del manxa (i per tant la magnitud "V") tant com vulguem prolongant el banc òptic i instal manxes.

1.6.-Exposicions múltiples.
Es tracta d'un sistema per a fotografia estàtica d'elevada estabilitat, les exposicions múltiples són molt segures. L'obturador i el xassís de pel lícula independent així com el gran vidre de visió permeten no només la realització de necessàries exposicions múltiples, sinó també l'ús selectiu dels filtres i les màscares.

1.7.-Control de la nitidesa.
A tots els avantatges esmentades anteriorment, caldria afegir la possibilitat de controlar la nitidesa en tots els plans. Els moviments de càmera, permeten variar la relació de paral.lelisme entre els plans del subjecte, l'objectiu i el pla focal, amb tot això, podem situar la zona de nitidesa allà on ens interessi.

1.8.-Control de la perspectiva.
A més del control sobre la nitidesa, la càmera de gran format permet, per les mateixes raons, controlar la forma i la perspectiva de reproducció de l'escena a la pel.lícula.

2 .- DESCRIPCIÓ DE L'EQUIP.

2.1.-El banc òptic.
Es tracta d'un carril sobre el qual es desplacen, en ambdós sentits, l'objectiu i el pla focal. La seva longitud es pot modificar afegint "peces" de diversos tamanys. Per facilitar els càlculs, disposa d'una escala mil.limetrada.

2.2-Els muntants.
Suports independents que permeten sostenir l'objectiu, el vidre de visió o simplement sostenir la manxa o un para-sol. El seu engranatge de contacte amb el banc òptic permet els diferents moviments de càmera.

2.3.-La càmera fosca. La manxa o foll ("l'acordió")
Entre tots dos muntants i per impedir que la llum que no procedeixi de l'objectiu no arribi a la pel.lícula, se situa una manxa, construïda amb materials flexibles permet la variació de distàncies i posicions relatives. Quan s'empren objectius de distància focal molt curta (angulars) s'ha d'utilitzar una manxa especial

2.4.-La placa portaobjectes.
Els objectius, per poder ser instal.lats als muntants s'acoblen a una placa metàl.lica que permet la seva col.locació.

2.5.-Objectius, diafragma i obturador.
Generalment, els objectius de gran format, porten incorporat l'obturador i el diafragma. L'obturador és de tipus central o de làmines (com és sabut, els obturadors centrals tenen major precisió mecànica en la durada dels temps i millor "qualitat fotogràfica" ja que el feix de llum s'obre i tanca del centre cap a les vores i no com un escombrat lateral d'un obturador planofocal, velocitats superiors limitades a 1 / 500 i sincro de flaix (a qualsevol velocitat). L'accionament de l'obturador és completament mecànic, una palanca situada a la muntura de l'objectiu permet "armar-lo" i el tret es realitza mitjançant un cable disparador (mecànic) muntat també sobre l'objectiu.

2.6.-Vidre esmerilat i lent Fresnel.
Per poder observar la imatge directa en el pla focal, hem d'interferir el feix de llum, (que com sabem es desplaça en línia recta procedent de l'objectiu que prèviament amb les seves propietats convergents ha agrupat en un "grapat" per formar una imatge nítida a una distància concreta.) La manera de "frenar" la llum és interposar davant seu un vidre esmerilat o desllustrat (paper ceba o vegetal farien la mateixa funció). Lògicament, part de la llum que incideix en el vidre esmerilat es veu absorbida per aquest, de manera que, generalment, tant, la quantitat com la distribució superficial de la llum són millorables. Una lent Fresnel, ajuda a aconseguir un repartiment més uniforme de la llum. Pel que fa a la lluminositat de la imatge depèn de diversos factors: lluminositat de l'objectiu, distància focal, lluminositat de l'escena, etc. És per aquesta raó per la qual el fotògraf es cobreix el cap amb un gran drap negre en tractar d'observar la imatge a la plataforma esmerilat.

2.7.-Xassís de plaques: PEL.LÍCULA I POLAROID.
El suport de la càmera de gran format, permet acoblar tres tipus de xassís per a pel lícula:
1 .- Xassís de pel lícula en rotlle 120/220 (imatge entre 4x6 i 6x9).
2 .- Xassís individuals per a dues plaques de pel lícula en fulls (9x12, 13x18, etc.). Per a la càrrega de les plaques (en completa foscor), s'ha d'observar la posició correcta de l'emulsió cap a l'objectiu. Les osques de les plaques, ens informen no només de la posició de l'emulsió sinó també del tipus de pel lícula en la foscor.
3 .- Xassís de pel lícula instantània tipus Polaroid.

2.8.-Nivells i ajustaments micromètrics i macromètric.
En funció de la qualitat de construcció de la càmera i del seu model, tots els desplaçaments mecànics dels muntants, es realitzen amb altíssima precisió, ajustaments fins per a petits moviments (micromètrics) o moviments d'aproximació (macromètric). Així mateix, escales graduades i nivells de bombolla ajuden a efectuar els diversos moviments amb precisió mil.limètrica.

3 .- OPERACIONS.
3.1.-Muntatge de l'equip.
1 .- Posar el banc òptic sobre la ròtula del trípode.
2 .- Instal lar dos muntants.
3 .- Acoblar la manxa als muntants.
4 .- Muntar el Cristall esmerilat en la part posterior.
5 .- Muntar l'objectiu a la part davantera.

3.2.-Elecció de l'objectiu: Cobertura i vinyetatge.

Seleccionar l'objectiu en funció de:

1 .- Angle de visió: La diagonal del format de pel lícula correspon a un objectiu d'angle de visió estàndard (Un 50 mm per format 35mm). Per ex. Per a un format 9x12, l'objectiu estàndard seria aprox. Un 150mm, un angular seria un 90mm i un tele un 201mm.
2 .- Cobertura de l'objectiu: com més gran sigui aquesta, més extrems poden ser els moviments de càmera.

3.3.-Ajust a zero.
En iniciar el treball sempre partirem d'un "ajust a zero", és a dir, cal comprovar que les escales de tots els moviments es troben en el zero.

3.4.-Enfocament.
Com sabem, enfocar consisteix en: Variar la distància de l'objectiu al plànol focal en funció de la distància a la qual es trobi el motiu. Per tant, realitzarem l'enfocament desplaçant l'import de l'objectiu cap endavant i enrere fins a veure a la plataforma esmerilat la imatge enfocada. Si cal, ens podem ajudar de la lupa d'enfocament. Un drap negre, ajuda a la visualització de la imatge sense llum paràsites procedent de fonts que no siguin l'objectiu.

3.5.-Càrrega i tret de l'obturador.
Com que l'obturador generalment va muntat en el mateix objectiu, en ell, trobem tres funcions:

1 .- Palanca d'armat del mecanisme d'obturació ("càrrega" l'obturador)
2 .- Disparador manual o rosca per cable disparador.
3 .- Palanca d'obertura-tancament de l'obturador.

3.6.-Càrrega de xassís de pel lícula.
Per carregar els xassís realitzarem la següent seqüència: (en completa foscor):
1 .- Retirar l'assegurança de la placa protectora de la pel lícula i treure la placa.
2 .- Identificar la cara emulsionada mitjançant la osca (quan està a la part superior dreta, la emulsió "mira" cap a nosaltres)
3 .- Introduir la placa fins al fons del xassís amb l'emulsió cap a fora.
4 .- Tornar a posar la placa protectora amb la precaució de posar la cara blanca cap a fora (ens indica que la pel.lícula està per exposar.

3.7.-Seqüència de tret.
Una vegada que hem enquadrat, enfocat la imatge i realitzat eventualment els moviments de càmera desitjats amb la visió directa a través del vidre esmerilat, i bloquejat tots els comandaments de moviments per evitar un desplaçament accidental, procedirem amb els següents passos correlatius:
1 .- Posar el xassís carregat en el muntant del darrere.
2 .- Tancar l'obturador amb la palanca d'obertura-tancament.
3 .- Ajustar el valor de diafragma desitjat.
4 .- Ajustar la velocitat d'obturació.
5 .- Armar l'obturador.
6 .- Connectar el cable de sincro de flash (trets amb flash)
7 .- Efectuar un xut de prova.
8 .- Tornar a armar l'obturador.
9 .- Retirar la placa protectora de la pel.lícula.
10 .- Efectuar el tret amb el cable disparador
11 .- Tornar a posar la placa protectora però aquesta vegada amb la part negra cap a fora.

4 .- ELS MOVIMENTS DE CÀMERA.

4.1.-Tipus de moviment: Bàscules, Descentraments i girs.

BASCULES: Consisteix a girar el pla (l'objectiu o del pla focal) en l'eix vertical.
Descentrat: Consisteix en desplaçar lateral o verticalment el pla (l'objectiu o del pla focal), sense perdre el paral.lelisme entre ambdós
GIR: Consisteix a girar el pla (l'objectiu o del pla focal) en l'eix horitzontal.

4.2.-Límits dels moviments.
Els límits del cercle d'imatge que l'objectiu projecta sobre el pla focal, condicionen els límits dels moviments de càmera. És per això que quan volem desplaçaments dels muntants extrems són útils els objectius de gran cobertura ja que formen un cercle útil més gran. En qualsevol cas, podem comprovar la cobertura amb un senzill mètode pràctic.
El vidre esmerilat té les quatre cantonades tallades, a través d'elles, es pot veure el cercle del darrere de l'objectiu, doncs bé, quan el moviment és superior a la cobertura de l'objectiu, és possible que aquest cercle no sigui visible a través de les quatre cantonades, en aquest cas, aquesta zona no rebrà imatge i per tant tindrem a la placa un efecte de "viñeteo", una retallada circular per una o dues de les cantonades.

4.3.-Control de la nitidesa.
• Profunditat de camp i profunditat de focus.
En les cambres rígides, la zona nítida es controla amb l'ús de la profunditat de camp, a la cambra de gran format, a més, mitjançant els girs i bàscules de l'objectiu i el control de la profunditat de focus, podem seleccionar el pla nítid i la seva posició a la imatge.
• Bàscules i girs en l'objectiu.
Són moviments que afecten únicament la nitidesa de la imatge, no a la forma ni a la seva posició i que no canvia el punt de vista ni la posició relativa del pla focal.
• Bàscules i girs en el pla focal.
Són moviments que afecten fonamentalment a la forma i indirectament a la nitidesa.

• Regla de Scheimpflug.
Per aquest procediment podem obtenir profunditat de camp total, és a dir, tenir enfocat des del primer a l'últim punt de la imatge independentment de les regles que regeixen la profunditat de camp a les cambres rígides. Diu el següent:
"Quan la prolongació dels plànols del motiu, el pla de l'objectiu i al pla focal s'intersequen en una línia, la profunditat de camp és total"
Això s'aconsegueix amb un gir o basculament del muntant de l'objectiu i del pla focal fins a aconseguir aquesta coincidència.

4.4.-Control de la forma i la perspectiva.

• Descentraments en l'objectiu.
En descentrar el pla de l'objectiu canviem el punt de vista i per tant la perspectiva ja que la posició relativa dels objectes en la imatge canvia.

• Descentraments en el plànol focal
En descentrar el pla focal, el que vam canviar és la posició relativa de la placa dins del cercle d'imatge, és a dir, estem seleccionant una zona diferent d'una mateixa imatge, per tant, no es produeixen canvis ni en la forma, ni en la perspectiva ni, per descomptat en la nitidesa.

• Bàscules i girs en el pla focal.
Són moviments que afecten fonamentalment a la forma i indirectament a la nitidesa, distorsionen les formes i canvien la perspectiva.

• Moviments combinats.
Els moviments de càmera poden ser independents o una combinació de diversos d'ells per aconseguir simultàniament més d'un efecte. En qualsevol cas, és important seguir una metodologia en la seqüència dels moviments i tenir molt clar quin efecte produirà cada un d'ells i de quina manera es van a relacionar.

Extret de quaderns elaborats íntegrament per PASCUAL PESET FERRER:
Manual d'ús de recursos fotogràfics
Pàg 34
ANNEXOS AMPLIATORIS.

http://www.google.es/#hl=es&biw=1680&bih=892&q=manual+de+uso+de+recursos+fotogr%C3%A1ficos+camara+gran+formato&aq=f&aqi=&aql=&oq=&fp=56cd998dfc01f531

RESOLUCIÓ DE LA IMATGE FOTOGRÀFICA. CÀLCUL DELS MEGAPÍCSELS.

COM CALCULAR ELS MEGAPICSELS


Des que van començar a vendre les primeres càmeres digitals hi ha un nombre que va venir associat a elles i que no sempre tenim clar què vol dir: El nombre de píxels del sensor.

Moltes vegades s'associa la qualitat final de la imatge amb la quantitat de pícsels, la qual cosa pot o no ser certa. Intentem aclarir una mica el tema.

L'essencial per saber quants megapíxels anem a necessitar és conèixer la mida final de la imatge.

Per exemple: Si un va a utilitzar les imatges únicament per publicar a la web (per a ser visualitzats en un monitor) la mida final la dóna el mateix monitor.

Per a un monitor de 1024x768 el total de pícsels necessaris és de 786.432. Això significa que si volem que la imatge ocupi tot el monitor (no tingui marcs, barres d'eines, etc.) necessitarem comptar amb 786.432 píxels.

De vegades, si la relació entre el costat major i costat menor de la imatge no coincideix amb la d'un monitor (1.33:1, el que implica que el costat major és 1.33 vegades el costat menor), podem necessitar una imatge una mica més gran per quan retallem. O sigui que en aquest cas no arribem a un megapícsel (un milió de pícsels).

L'exigència sol ser molt més gran amb les impressions:

Per imprimir a 10x15 cm (aprox 4x6 polzades) hem de calcular de la següent manera: Per a una impremta és una "exigència" arribar a 300 DPI (punts per polzada o Dots Per Inch). Per tant necessitem una imatge final de 4 polz x 6 polzades = 1200 píxels x 1600 píxels = 2.160.000 píxels.

Per imprimir en paper fotogràfic l'exigència és bastant menor (uns 130 DPI), de manera que la imatge final és de 405.600 píxels (menys de mig megapíxel).

Ara fem el compte a l'inrevés. És a dir: Si amb mig milió de pícsels m'arriba per tenir una molt bona foto en la grandària de 10x15 cm, que és el més habitual Què foto puc fer amb 3.2 megapíxeles? Una còpia de 28x40 cm (11x16 polzades) va a ser així: 11 polzades x 130 DPI = 1.430 i 16 polzades x 130 DPI = 2.080, aleshores 1.430x2.080 = 2974400 (2.9 megapícsels) i em sobra una mica per retallar on no m'agradi el que va quedar a la vora.

Temptar a comprar pícsels de més pot no solament ser car, sinó també perjudicar la qualitat final de la imatge.

Quan els pícsels es fan físicament petits al sensor apareix el que s'anomena soroll digital. En els colors que en la realitat eren uniformes (un cel blau cel, una paret blanca, etc) apareixen en la imatge com esquitxats o entramats. Això és especialment notable en preses amb baixes condicions de llum, amb sensibilitats ISO 400 en endavant.

La mida física dels sensors és molt petita en mòbils, petita en la majoria de les càmeres compactes, gran en les càmeres reflex digitals. O sigui que si un té molts megapíxels en una mida de sensor petit, els pícsels són necessàriament petits. En canvi en una rèflex digital amb pocs píxels el soroll gairebé no existeix.

(estret d'un article de MARTINTRUCCO67 (53))

OBJECTIUS FOTOGRÀFICS. TIPUS D'OBJECTIUS.

OBJECTIUS FOTOGRÀFICS. TIPUS D'OBJECTIUS.

Podem classificar els objectius SEGONS DIFERENTS CRITERIS:

Per la seva distància focal

La distància focal és la que determina l'augment òptic amb què apareixeran els objectes a la imatge.

Normals
Gran angulars
Teles
Zooms

Els objectius normals són els que tenen una distància focal igual o semblant a la diagonal del format.

Per pel lícula de 35 mm de quadre complet (24x36mm) la diagonal és de 43mm aproximadament.

Depenent del sistema utilitzat els objectius normals són 40mm, 45mm, 50mm, 55mm, o 58mm. Per a càmeres de format mitjà sol estar entre els 75 mm i els 105mm depenent de la marca i el format.
En les càmeres compactes digitals els números són molt més petits (solen tenir l'equivalència a focals de 35mm per a facilitar a l'usuari la utilització) ja que els sensors són físicament petits, i per tant la seva diagonal també ho és.

Salta a la vista que un objectiu de la mateixa distància focal abasta angle diferent en pel·lícula o sensor de diferents mides.

ANGULARS són els objectius amb distàncies focals més curtes que la de l'objectiu normal. Per tant els objectes apareixen amb una mida menor a la imatge.
Un grup especial d'aquests objectius són els anomenats "Ulls de Peix (fisheye)". Són objectius que inicialment no es van dissenyar per a fotografia però que per la seva distorsió (moltes vegades pintoresca) se'ls utilitza habitualment. Són objectius que mostren com corbes les línies rectes que no passen pel centre de la imatge.

Anomenem (incorrectament) "teles" o teleobjectius als objectius amb distàncies focals més a la de l'objectiu normal del sistema. Implica un augment òptic. En dialecte de cada dia són els objectius que serveixen per a "portar" les coses que estan lluny.

Si parlem amb propietat els teleobjectius són aquells objectius el punt nodal dels quals queda fora d'aquest.

És a dir: Si muntem un objectiu de 300mm en una càmera de 35mm, mesurem 300mm des de la pel lícula i aquesta distància queda per davant de l'objectiu estem en presència d'un teleobjectiu pròpiament dit. Això comporta aberracions òptiques que són difícils (cares) de corregir, de manera que els objectius bons de baix cost (focals entre 85mm i 180mm en un sistema de 35 mm) NO solen ser teleobjectius, tot i que tots nosaltres insistim en anomenar així.

Els zoom són objectius de distància focal variable.

Poden ser

zooms angulars (17-35mm en un sistema de 35mm),

teles (80-200mm), o

trans-normals (35-105mm).

Avui es parla també de super zoom quan la focal més llarga excedeix 6 o 7 vegades la més curta (28-200mm o 28-300mm).

Antigament existien dos tipus: Els zoom (tal com els coneixem avui) i els vari-focals, als quals calia corregir l'enfocament després de canviar la distància focal. D'aquests últims entenc que no queden més models en producció (encara que tal vegada quedi algun i jo simplement no estic assabentat).

Complements afocals vs.
objectius pròpiament dits

Els objectius de la taula de dalt són els objectius pròpiament dits. Són aquells que es col.loquen (o ja estan fixos) davant de la pel lícula o sensor digital i enfoquen per si mateixos.

Els complements afocals

són adaptadors per canviar la focal de l'objectiu. Es posen per davant d'un objectiu perquè no s'enfoquen per si mateixos.

Si un pren un objectiu i veu a través d'ell una imatge enfocada és un complement afocal. En lloc d'una distància focal en mm vénen graduats amb un factor de conversió (2x, 3x, 0.46x) indicant per quin factor cal multiplicar l'objectiu original per arribar a la distància focal final.
El preu i rendiment d'aquests accessoris és normalment més baix que el dels objectius pròpiament dits (en alguns casos molt més baix).

Denominacions


Veurem en els objectius diverses paraules i nombres que responen a

denominacions tècniques.

A sota es tracten d'explicar les característiques de cada un d'ells

18-125mm f :3.5-5 6: Aquesta és la denominació de les característiques principals de l'objectiu: En aquest cas és un zoom que pren distàncies focals des 18mm fins 125 mm i lluminositats màximes de f: 3.5 (o, més correctament, f 1 / 3.5) a 18mm fins a f: 5.6 a 125 mm.

APO (apocromàtic):

Els objectius acromàtics enfoquen en el mateix punt dos de les tres components primaris de la llum blanca (vermell-verd-blau), i l'altre en un punt prou proper com perquè sembli el mateix.

Els objectius apocromàtic, per contra, enfoquen les tres components primaris de la llum blanca en el mateix punt. Hi ha una petita trampa comercial: Hi ha objectius zoom que són apocromàtic només en una distància d'enfocament i només una distància focal ...

Macro: Tradicionalment es considera objectiu "Macro" aquell que està optimitzat per a lliurar la seva millor performance entre augments 2:1 i 1:2 (o sigui que a la pel.lícula els objectes tinguin entre la meitat i el doble de la seva mida real). Com els primers zoom i els antics angulars retrofoco (per càmeres rèflex) tenien una distància d'enfocament mínima força incòmoda, quan es van començar a fabricar objectius d'aquestes característiques però amb enfocaments mínims més pràctics els hi va començar a cridar (impròpiament) "Macro".

Flat field: Els objectius tendeixen a enfocar un objecte pla (per exemple una paret) en un camp esfèric. Tots els objectius tenen això corregit en major o menor mesura. Aquells objectius que tenen aquesta aberració corregida completament, i s'enfoquen en un pla, són objectius de camp pla o "flat field"

ASPH (Aspherical): Els objectius tradicionals estan formats per lents les cares són planes (poques vegades) o responen a l'equació d'un casc d'esfera (Una llesca d'una pilota). Hi ha vegades que, per aconseguir corregir amb un sol lent diverses aberracions d'un objectiu, es dissenya l'objectiu amb una o diverses cares de les seves lents responent a una equació diferent (no esfèrica). Hi ha diverses maneres de fer-ho: La de millor rendiment (i la més cara) és tallar un vidre amb una cara aesférica. Una altra forma és utilitzar un objectiu amb una cara esfèrica i dipositar-una capa de plàstic amb diferents gruixos per portar-lo a una equació aesférica. La més barata és directament modelar un lent plàstic amb una o dues cares aesféricas.

PC o Shift Els objectius descentrables permeten controlar la perspectiva aparent.

Quan un fa una presa de, per exemple, un carrer, encara que el carrer tingui sempre el mateix ample (les seves vores són paral.lels) en la imatge final de la perspectiva fa veure aquests vores amb un punt de fuga a l'horitzó (no paral.lels, ja que a mesura que ens acostem al punt de fuga l'ample del carrer és menor). Els objectius PC ("Perspective Control") o Shift permeten corregir.

Tilt: Hi ha objectius que permeten posar l'eix òptic de manera que no sigui perpendicular al pla de la pel.lícula. D'aquesta manera aconsegueixen que el pla d'enfocament no sigui paral.lel al pla de la pel.lícula. S'utilitza principalment en alguns paisatges i en algunes preses d'estudi, ja que permeten triar quins punts un vol mantenir enfocats però amb un diafragma molt menys tancat que el que es necessitaria amb un objectiu estàndard.

Catadiòptrics: Una forma d'aconseguir un objectiu de distància focal llarga, baix pes, i baix preu, és a través de miralls, igual que s'utilitzen en els telescopis. D'aquesta manera s'estalvia pes, mida i preu. Hi ha excepcions a algunes d'aquestes consideracions: Hi ha objectius catadiòptrics que en lloc d'estar buits, omplen l'espai entre els miralls amb vidre massís ("solid cat"), de manera que òbviament l'avantatge de l'estalvi de pes desapareix.
L'enorme majoria d'aquests objectius, si no tots, no tenen el control de diafragma.

(estret d'un article de MARTINTRUCCO67 (53))