CÀMERES. EVOLUCIÓ TÈCNICA.

Estracte, complementació i traducció al català dels texts de la HISTORIA GENERAL DE LA FOTOGRAFÍA de Marie-Loup Sougez i altres autors, Cátedra, Madrid 2007.

LA CÀMERA: EVOLUCIÓ TÈCNICA

LA CÀMERA

El constant canvi en el disseny de les càmeres fotogràfiques sempre ha estat motivat per la solució dels inconvenients que anàven sorgint amb la posada al mercat d’un nou disseny.

1) Un cop superat el problema inicial del volum / pés i desprès el de

2) La qüestió de:

a) preparació de la placa

b) revelat (requeria de certs coneixements químics)

3) Més endavant la divisió entre les càmeres fabricades per a ús:

a) Professional

b) Aficionat

REQUISITS

PROFESSIONALS: Qualitat de la imatge Rapidesa Ergonomia AFICIONATS: Atractiu Senzill Disseny:

Paral·lelament als avenços dels suports de la imatge:

1839: Daguerrotip (plata)

1839: Calotip (paper)

1839: Papers a la sal (paper)

1847: Negatius a l’albúmina (vidre)

1840: Cianotip (paper)

1850: Albúmina (paper)

1853: COL·LODIÓ HUMIT:

1853	Ferrotip
1854	Ambrotip

1855: Collotip (paper)

1855: GELATINA BICROMATADA:

1855	Carbó
1864	Woodburytip (Fotoglitip)

1865: Col·lodi P.O.P.

1871: NEGATIUS AL COL·LODI (PLAQUES SEQUES DE MADDOX)

1873/79: Platinotip (paper)

1879: Fotogravat (paper)

1880s: Half-Tone (Letter-Press) (paper)

1880s: GELATINA D.O.P. (plaques, pel·lícules i paper)

1882: GELATINA P.O.P. (pel·lícules i paper)

Les càmeres van anar evolucionant a un ritme similar,

de la mà d’ÒPTICS i CIENTÍFICS.

-Van ser, precissament, els òptics Chevalier, a la botiga dels quals anàven a comprar lents Nièpce i Daguerre per a la fabricació de les seves càmeres bosques, qui van servir d’intermediaris entre tots dos inventors.

RESUM EVOLUCIÓ DE LA CÀMERA:

CÀMERES DE CAIXA LLISCANT:

Daguerrotip:

Lent Petzval:

Voigtländer:

Wolcott:

Beard:

Calotips:

CÀMERES DE FORMATS ESPECIALS:

ESTEREOSCÒPIQUES

PANORÀMIQUES

CÀMERES DE PLAQUES:

Dubron

Kinnear

Disderi

CÀMERES DE CARRET

RÈFLEX

35 mm

INSTANTÀNIES

EVOLUCIÓ DELS MODELS DE CÀMERA

CÀMERES DE CAIXA LLISCANT: Principal preocupació inicial: Creació d’un suport sobre el qual els elements químics donesin lloc a una imatge imperible, permanent Þ per tal de captar-la s’emprà la cambra fosca utilitzada pels artistas dençà l’Edat Mitjana per copiar del natural. A aquesta cambra fosca se l’hi van acoblar una lent ubicada en un dels extrems de la caixa de fusta i, a l’altre costat, un “suport” òn es colocava la placa de metall. Henry Fox Talbot va utilitzar la càmera fosca i la càmera lúcida de Wollatson com a punt de partida per crear les seves pròpies caixes, de tamany més reduït, a les quals acoblava les petites lents de microscopis, més fàcils de transportar, la qual cosa la seva dona acostumava anomenar mousetraps (“rateres”) l’any 1835.

Daguerrotip: 1835 (Daguerre) 1839: 1ª càmera de venda comercial per Alphonse Giroux segons instruccions del mateix Daguerre. -Composta per dues caixes de pi. Una hi encaixava a l’altre, disseny que es va anomenar de caixa lliscant (sliding box) i al conjunt s’hi va incorporar una lent. -Es podia realitzar una presa de 21’6 x 16’5 cm, format emprat durant més de cent anys. -Les lents utilitzades procedien d’altres tipus d’instruments òptics (càmeres bosques, telescopis, microscopis…)Þ distorsió / poca nitidesa

Lent Petzval: 1841: L’òptic hongarés Josef Max Petzval va calcular l’obertura necesaria per a la realització d’imatges més netes, un f 3’6 que permetia una obertura lumínica 16 vegades superior d’allò que van permetre les lents fetes servir fins llavors Þ Es va reduir considerablement el temps d’exposició. Únic inconvenient: profunditat de camp reduïda, poc adecuada per a la presa de grans vistes, però ideal per al retrat.

Voigtländer: Peter Friedrich Voigtländer (1812-1878) Òptic hongarés. La seva companya va fabricar una càmera totalment metàl·lica que no tenia forma de calaix. El cos de la càmera estava constituït per dos cones. El principal servia per a l’enfocament i l’altre rebia el suport de forma circular per a la placa daguerriana.

Wolcott: 1840: 8 de Maig: 1ª Patent Fotogràfica registrada als Estats Units. Alexander S. Wolcott (1804-1844) Americà. El seu model va substituir les lents per un mirall còncau al seu interior, a la manera dels telescopis: la llum passava travessant una obertura i la imatge sobre el mirall es reflectia sobre la placa. Tot i què agilitzava el temps d’exposició a uns pocs segons, les imatges que produïa eren molt petites (5’1 x 6’4 cm)

Beard: 1841: 1er fotògraf que va obrir estudi a Londres. Li va comprar els drets a Wolcott

Calotips: Per a la seva realització, a les sliding box se’ls va afegir un portaplaques, ja que el negatiu de paper havia d’estar subjecte per un suport ferm que, desprès de l’exposició, s’introduïa en un altra caixa de fusta per procedir al seu revelat.

CÀMERES DE PLAQUES: CÀMERES DE PEU: Placa humida. Ús professional. 1) CÀMERES DE PUNTAL 2) CÀMERES DE CALAIX CÀMERES DE MÀ: Placa seca + obturador CÀMERES DE PEU 1851: apareix el procés del col·lodió humit (calia revelar immediatament a una cambra fosca) Þ Equip fotogràfic més complex

Dubroni: 1864: Càmera Dubroni (patentada per G.J. Bourdin a Anglaterra) Una MENA d’antecedent històric de la Polaroid. La càmera “més neta” aunava la funció de càmera + laboratori portátil Al seu interior, la placa es podia emulsionar, impresionar i revelar. Les dues caixes de fusta es van substituir per una estructura articulada de fusta amb una manxa de cuir, fins que l’any 1856, C.G.H. Kinnear …

1856: Kinnear va plantejar una càmera de manxa que anava disminuint i feia més manejable la càmera.

1854: Eugène Disderi: “Carte de Visite” Quatre objectius. Quatre preses (desprès 6 i més endavant 8) sobre una mateixa placa de col·lodió (es va fer una variant en la qual la placa es podia anar desplaçant mitjançant un mecanisme) Les càmeres de col·lodió humit eren molt aparatoses i elevades de preu Þ La fotografia va romandre en mans dels professionals o d’aficionats adinerats.

1871-1880: Placa Seca (negatius al col·lodi amb emulsió al gelatinobromur) Plaques seques de Maddox. Ja no demanàven el revelat immediat. Disseny de les càmeres: es torna més variat i alguns models van ser pensats per a un públic més ample. En eliminar el laboratori portátil, amés de prescindir-ne es va intentar que les càmeres reduïssin el seu volum per facilitar el seu transport. E. & T. Underwood van fabricar una càmera que, mitjançant unes frontisses i un sistema de manxa, es plegaba sobre si mateixa.

1890s: CÀMERES DE MÀ Apareixen en raó de la demanda amateur i gràcies a l’avenç del tipus de material sensible que ja no requeria de coneixements químics, doncs es van comercialitzar les primeres pel·lícules que s’entregàven al laboratori per al seu revelatge. Varietat de models. Varietat de formats (des de 8 x 10 fins a 12 x 17 cm) Comportes per un còs articulat, una manxa, i un objectiu, s’els va afegir un visor i un obturador, degut a que el temps d’exposició de la placa seca era molt breu i el seu ús era imprescindible per tal que no es cremessin. Tropical: la càmera així anomenada va ser un model per al seu ús en llocs càlids i humits, en les quals es va substituir la manxa de cuir per la de tela impermeabilitzada. 1) Càmeres de PUNTAL (Þper subjectar les lents) Anschütz: fabricada per C.P. Goerz (Berlín) va tenir ampla utilització entre els primers fotògrafs de premsa. Donat que només es podia carregar una placa a la càmera, calia portar-ne a sobre (amb el risc de trencadissa o esgarrapada) per la qual cosa, dençà … 2) Càmeres de CALAIX 1880: portaplaques d’emmagatzematge van començar a aparèixer experimentalment en alguns models. 1887: Kodak Eureka: Tenia un carregador de tres plaques. Una variant d’aquesta ideada pel britanic W.W.Rouch (1887) en tenia 12. 1890s: Klito: (G.Houghton & Sons) Le més coneguda del seu temps. La comercialització de càmeres, objectius, plaques i d’altres accesoris per a la pràctica de la fotografia va donar lloc a la creació d’un nou tipus d’indústria especialitzada no coneguda fins llavors. 1881: Eastman Dry Co en va ser una de nova creació. D’altres van surgir de la transformació d’empreses, algunes de les quals s’havien dedicat fins llavors a la fabricació de lents o aparells òptics, com ara: -Voigtländer, radicada a Viena dençà 1756 -Hasselblad distribuïa els productes de Kodak des de 1888 i, davant l’èxit en la venda d’aquest tipus de material, va obrir la seva pròpia divisió fotogràfica l’any 1908 Zeiss Ikon sorgeix l’any 1926 de la fusió de les tres grans companyes òptiques alemanyes: Contesta-Netel AG Stutgart Enermann AG Ica AG Dresde Optische Anstatt CP Goerz Berlin Fins la Segona Guerra Mundial, Estats Units i Europa, destacant Alemanya, van ser els principals centres de fabricació, però, desprès del conflicte bèl·lic, altres països van començar una particular cursa de competició per demostrar una alta qualitat en la fabricació del material fotogràfic, com ara el cas de l’antiga Unió Soviètica i de Japó.

CÀMERES DE CARRET Següent model que solventaria la qüestió del nombre de fotografies. Autèntica revolució en la pràctica de la fotografia. Molts models i variants, però, per la seva trascendència tècnica i social 3 CÀMERES FONAMENTALS: 1) Càmera de carret de Kodak 2) Càmera de 35 mm, format introduït per Leica 3) Càmera i pel·lícula instantània Polaroid 1895:Kodak: Eastman Dry Plate & Film Co. Va obtenir un èxit sense precedents en la venda de la càmera de calaix Kodak, la primera que la firma fabricava de carret (1895). Aquest model venia precintat i ja carregat amb la pel·lícula, amb la qual es podien obtindre unes cent imatges. Al principi la pel·lícula tenia una base de paper, però dençà 1899 es comença a fabricar la primera pel·lícula amb base de cel·luloide transparent. D’aquest model es van fer algunes variants: ·la Pocket Kodak 1ª fabricada en sèrie. Va vendre més de 100.000 exemplars en un any. ·la Brownie (1900) El seu nom era degut als personatges creats per Palmer Cox, els “cules”, com ara succeeix amb els dibuixos de Disney. Tota una campanya de marketing l’acompanyava i, tal com existien ninots, puzzles o jocs, es va crear la càmera dels Brownie. Dirigida al públic i l’ús infantil, però el seu baix preu (1 $) i una cèlebre campanya de publicitat (“vosté premi el botó, nosaltres farem la resta”) van aconseguir una gran popularitat entre un public que ja no necesitaba de complexos coneixements per poder realitzar una foto. Es van fabricar, amb algunes variants, fins l’any 1930. Sota la mateixa denominació apareixeria un últim model l’any 1982. D’altres marques van buscar l’èxit d’aquest tipus de càmera de calaix de carret tot seguint l’estel iniciat per Kodak: ·la Bull’s Eye Boston Camera Mfg. Co La seva patent la acabaria comprant kodak, ja que incorporava com a millora als seus models un Carrt que podia ser carregat a plena llum del dia, sense necessitat d’enviar la càmera de nou al laboratori. ·la Box Tengor (1925-1950) alemanya ·la Ensign Full-Vue (1945-1955) britànica També es van crear models de MANXA I CARRET: ·la Holding Pocket Kodak (1902-1915) ·la Autobiographic Kodak (1916-1937) Permetia escriure informació sobre la pel·lícula desprès de cada exposició. ·la “Vanity” Kodak (1925) S’anunciava com a “la càmera moderna per a la noia moderna” ·la Ansco Automatic (1925) Ansco es va fusionar amb l’alemanya AGFA l’any 1928. ·Houghton Butcher Gran Bretanya. Gran varietat de models durant el periode d’entreguerres. · Zeiss Ikon Alemanya. Gran varietat de models durant el periode d’entreguerres.

RÈFLEX Els tècnics van començar a fixar-se en un altre inconvenient de les càmeres dissenyades fins llavors: l’enquadrament . Per solventar l’error de paral·laxi dels models sense visor de camp mat van surgir les càmeres rèflex mostrant la imatge exacta de l’objectiu mitjançant la colocació d’un mirall inclinat 45º darrere les lents. SLR (Single Lens Reflex) Rèflex monocular. Amb les càmeres que utilitzàven la placa seca, de menor temps d’exposició, el mirall havia de tenir, a més, un resort que li permetés deixar passar la llum per a l’impressió de la pel·lícula el temps just per no cremar-la. 1861: Thomas Sutton 1er disseny. En aquell moment no va tenir gaire èxit 1890: Folmer & Schwing Graflex* (plaques) Adam Reflex (versió britànica)* 1eres càmeres que van fabricar: 1900s: Marion & Co Soho: Fins l’any 1914, les càmeres rèflex ven ser uns dels models preferits, inicialment només pels professionals. Però, més endavant, amb el canvi de secle, es van fabricar models com ara aquest. 1920s: Es van començar a vendre càmeres SLR Per a plaques Per a carret Ensign Roll Film Reflex Houghton-Butcher Roll-Paf Ihagee (Dresde) 1932: Exacta Disseny compacte de metall. Molt semblant a les càmeres rèflex d’avui dia. 1948-1954: HASSELBLAD 1600F El model SLR més conegut. Va fer arribar fama internacional a la firma fotogràfica sueca. L’origen d’aquest model es troba als dissenys de càmera aèria ideats per Victor Hasselblad. La seva gran rapidesa (obturador de 1/1600) ocasionava alguns problemas que es van solucionar en successius models TRL (Twin/Twuo Lenses Reflex) ROLLEI 1928: Rolleiflex 1933: Rolleicord (alternativa més barata) Tots dos models amb format 6x6 cm Abans coneguda com a Franke-Heidecke. El disseny amb dues caixes independents permetia que la vibració del mirall no afectés la presa. Paul Franke i Reinhold Heidecke s’havien establert a Brnswick (Alemanya) l’any 1920 com a fabricants de càmeres esteroscòpiques per a professionals. Durant el periode d’entreguerres i immediatament desprès de la segona guerra mundial, la fabricació de càmeres visqué un dels seus millors moments i va sorgir una gran quantitat de fabricants: 1928: Minolta Flex (carret TLR) Japó. 1950: Mamiya Japó. 1933: Brilliant TRL de Voigtländer & Son (Alemanya) 1934: Perfekta Welta Kamera-Werke (Alemanya) 1963: Lubitel Rússia

COMPACTES (càmeres de 35 mm) Tot iquè el format de 35mm va aparèixer (derivat del fabricat per a cinema) abans de la primera guerra mundial, aquest tipus de pel·lícula perforada no tenia gaire bona qualitat i el seu ús en aquell moment va ser gairebé exclusiu del cinema. Debrie Sept (Paris) Va fer una primera càmera per a aquest tipus de pel·lícula, que no va ser tinguda en compte pels fabricants fins l’arribada de la Leica. Leica 1913: Ur-Leica 1924: sèrie Leica La Leica, més capaç (podia realitzar vàries preses seguides sense necessitat de canviar el carret) i lleugera, va ser l’escollida per la major part dels reporters gràfics dençà els anys 30. Guerra Civil Espanyola: Va ser un dels seus millors caps de proves (Robert Cappa, Agustí Centelles…) Dençà els anys 30 es van crear altres models basats en la Leica: Oskar Barnack (1879-1936) Enginyer alemany. Havia tingut la idea l’any 1905 de recòrrer al mètode ja conegut de l’ampliació utilitzant un suport negatiu de menor format. Tot basant-se en les pel·lícules cinematogràfiques de 35mm, amb el seu fabricant Ernst Leitz, a la fàbrica* del qual Barnack treballava, va produir l’any 1913 la Ur-Leica (Leitz-Camera), la primera, però no seria fins l’any 1924 la fabricació de la sèrie Leica en virtut del perfeccionament en la qualitat de pel·lícula. Leitz Optische Werke* Contax (Zeiss Ikon) Rival directa de la Leica Càmeres Rèflex de 35mm. Aquests primers models de 35mm no eren rèflex i es van generalitzar ja desprès de la 2ª guerra mundial. Els models rèflex de 35mm apareixerien des de 1949, quan sorgiren les ContaxS i les italianes Rectaflex. Convé esmentar que molts dels noms de càmeres alemanyes van canviar la seva denominació desprès de la guerra, doncs la divisió política produïda a Alemanya derivà en certs conflictes industrials, com ara el cas de l’empresa Zeiss Ikon, que va quedar dividida amb fàbriques a un costat i a l’altre de la frontera, tot i què, desprès d’un llarg procés legal, va ser la fàbrica de Stutgart la què es quedaria amb el dret a utilitzar les marques Zeiss i Contax.

CÀMERES DE FORMATS ESPECIALS:

ESTEREOSCÒPIQUES 1841: Es van fabricar molt aviat i va ser un format molt popular durant tot el secle XIX. La càmera estava composta per dos objectius en paral·lel i un únic obturador. ·Algunes d’aquestes càmeres funcionàven també com a visors. ·El seu ús va desaparèixer passada la 2ª guerra mundial. Models més coneguts: França 1880: model de R.S. Antoine (per a placa humida i amb lents intercanviables) 1905: Glyphoscope (Jules Richard) Àustria 1906: model de R.A. Goldman (per a placa seca de format 9x18 cm) Estats Units 1905: Stereo Weno (Blair Camera Company)

PANORÀMIQUES Amb la capacitat de captar un angle de visió de 360º Ja de bon començament eren capaços d’un absolut angle de visió mitjançant la rotació de l’objectiu, que anava exposant la pel·lícula i, per mantenir sempre la mateixa distància amb l’objectiu, aquesta es colocava paral·lela a l’objectiu, en angle. Passada la 2ª guerra mundial es van fabricar alguns models que utilitzàven pel·lícula de 36 mm. (CÀMERES PANORÀMIQUES) Models més coneguts: · A1 Vista (1896-1908) · Kodak Panoram (1899-1924) · Envoy Wide Angle (1949-…) ¨Horizont (1966-…) Rusa. La més cèlebre del secle XX

INSTANTÀNIES Desprès de la segona guerra mundial: L’altre gran fita de la invenció fotogràfica: La invenció de la càmera i la pel·lícula instantània. El seu naixement va suposar una tornada als origens, a la manera en què es creàven imatges úniques, però també va ser un avenç per al gran public, ja que, tal com ja havia pasta amb la Brownie, no es requerien especials coneixements fotogràfics i, com a novetat, ja no calia portar la pel·lícula a revelar. Dençà l’any 1940, Edwin Land (1909-1991) científic, inventor i fundador de Polaroid Corporation, havia estat experimentant en la recerca d'un tipus de pel lícula que fos capaç de revelar-se en pocs minuts. 1947: Anunci davant la Societat Òptica d’Amèrica del naixement de la fotografia instantània. “Disparant i amb un sol clic” s’obtenia primitivament una còpia en sèpia. El procediment consistia en reunir sota una un mateix suport la pel·lícula negativa i el paper possitiu que, en passar la superficie sensible entre uns roleus, s’impregnava dels components químics i es revelava en uns instants. Polaroid 95 AE: primera càmera Polaroid Polaroid Land Film tipus 40 AE: primera pel·lícula Polaroid Producen originalment imatges en b/n amb tendència al sèpia. 1962: Arriba la pel·lícula en color, perfeccionada posteriorment fins i tot per altres fabricants que van incorporar aquest tipus de pel·lícula a càmeres rèflex i de gran format. L'entusiasme va arribar no només als aficionats, ja que fotògrafs com Ansel Adams van col·laborar activament amb Polaroid per perfeccionar les càmeres i la pel·lícula instantània. Avui dia, aquest tipus de pel·lícula és utilitzada fonamentalment per fotògrafs professionals a l’estudi per calcular el temps d’exposició i els enquadraments, donat que, a més de la firma de Polaroid, altres fabrcants, com Hasselblad, van idear per a les seves càmeres carregadors especials per a pel·lícula Polaroid. També els artistas contemporanis hi ha trobat una font creativa mitjançant el procés de liquat/deformació i el procés de transferencia, en els quals l’emulsió de la pel·lícula Polaroid, per diferents aplicacions de calor o humitat, es separa del suport o s’estova i pot ser deformada, moguda o traspasada a qualsevol altre suport o superficie. 2008: Polaroid deixa la seva producció

LENTS I OBJECTIUS: ABERRACIONS

ÒPTICA FOTOGRÀFICA. LENTS I OBJECTIUS.

INTRODUCCIÓ:

Els primers objectius els formava una LENT SIMPLE, formada per una sola peça de vidre òptic, que pateéis totes les ABERRACIONS (defectes inherents als objectius) en major o menor grau.

A l’esmentada lent, les aberracions es combinen donant una definició pobre, mentre la distorsió engendra imatges distorsionades.

ABERRACIONS (segons afectin o no els punts que es formen a l’eix òptic)

AXIALS : Aberració Esfèrica Coma per descentrament

NO AXIALS : Resta d’aberracions: Aberracions Cromàtiques: Degudes a la dispersió de la llum en les seves diferents longituds d’ona ABERRACIONS MONOCROMÀTIQUES (DE TERCER ORDRE / DE SEIDEL): -Distorsió (imatges distorsionades) -Coma -Esfèrica -De Petzval (curvatura de camp) -Astigmatisme ABERRACIONS DE MAJOR ORDRE: -Per descentrament: Imatge errant Coma per descentrament Superficies focals inclinades -Vinyetatge

Aberracions Cromàtiques: Degudes a la dispersió de la llum en les seves diferents longituds d’ona

ABERRACIÓ CROMÀTICA: Les lents d’un objectiu no tenen el mateix índex de refracció per a totes les longituds d’ona que determinen els colors (la longitud d’ona més curta de color blau és més corbada que la longitud d’ona més llarga, vermella)Û Els punts de llum de l’escena es focalitzen en diferents plans i amb diferents mesures. La llum blava es focalitza més a prop de -l’objectiu (longitudinal) -l’eix òptic (lateral) Que la vermella

Aberració Cromàtica Longitudinal: En els raigs oblics a l’eix òptic. Les senyals de llum de les diferents longituds d’ona s’enfoquen en plans diferents.

Aberració Cromàtica Lateral: Incapacitat d’un objectiu de mantenir la mateixa mesura d’imatge per a les diferents longituds d’ona de la llum. Es pot comprovar visualment als marges acolorits al voltant d’un objecte vist a través de l’objectiu d’optiques antigues. L’ús del parasol pot mitigar aquest tipus d’aberració, però no tancant el diafragma

ABERRACIONS MONOCROMÀTIQUES (ABERRACIONS DE 3er ORDRE / ABERRACIONS DE SEIDEL)

De barril: Habitual en òptiques de fucal curta amb objectes propers De coixí: Habituals en zooms en posició de focal llarga -DISTORSIÓ (CURVILÍNIES): Incapacitat d’un objectiu de mantenir el mateix percentatge d’ampliació a tota la imatge: -Les parts allunyades de l’eix òptic s’amplien o redueixen respecte a la resta. -Degut a la forma corba de les lents i l’inclosió del diafragma a l’objectiu. -Afecten la forma de la imatge, no la nitidesa -DE COMA: Efecte típic dels telescopis en els que algunes estrelles poden aparèixer deformades en forma de coma. Aberració produida pels defectes en el disseny o per imperfeccions en la fabricació de les lents que inacapacita l’objectiu per formar una imatge puntual d’un raug de llum oblic a l’eix òptic formant una taca de llum asimètrica que emana d’un nucli, ja que d’un punt de llum es formen diferents imatges a diferents plans -Positiu (apunta a l’eix òptic) -Negatiu (apunta als extrems de l’objectiu) -Segons ón apunta la punxa de la coma serà -Pot variar segons la longitud d’ona de la llum -Tancant el diafragma s’aconsegueix reduir en part el coma en limitar el feix de llum d’entrada. -ESFÈRICA: L’objectiu focaliza en llocs diferents els raigs de llum paral·lels a l’eix òptic (paraxials) segons la distància a aquest. -Els raigs paraxials llunyans a l’eix òptic es focalitzen més aprop que els raigs paraxials propers a l’eix òptic, que es focaltzen més lluny. -Afecta de manera diferent segons la longitud d’ona de la llum -És més aguda en objectius de distància focal curta. -DE PETZVAL (CURVATURRA DE CAMP): Incapacitat d’un objectiu de formar una imatge nítida d’un objecte sobre el pla focal. Les lents convergents formen la imatge en un pla còncau. Les lents divergents formen la imatge en un pla convex. Un objectiu format per varis elements o lents acaba funcionant com a un sistema òptic convergent i determinant imatges còncaves al pla de la imatge. -Els raigs de llum que passen per l’eix òptic i els oblics a ell es focalitzen tots a la mateixa distància, donant lloc a una superficie còncava. -La SUMA PETZVAL determina el Grau de curvatura del pla focalitzat: ---A zero seria pla ---Xifres positives: còncau ---Xifres negatives: convex -Depèn de la qualitat òptica del vidre òptic de les lents de l’objectiu. -Tancant el diafragma es redueix l’aberració. -ASTIGMATISME: Incapacitat d’un objectiu per focalitzar en un punt un raig de llum oblic a l’eix òptic. - Per contra, es formen dues línies curtes en dos plans d’imatge diferents focalitzats en una línia vertical (imatge sagital –línia focal-) i horitzontal (imatge tangencial –línia focal-)respecte a l’eix òptic

ABERRACIONS DE MAJOR ORDRE

PER DESCENTRAMENT: Imatge errant: En girar l’objectiu sobre el seu eix, la imatge gira al voltant d’un petit cercle. Coma per descentrament: A la imatge apareixen lluentors en forma de coma incloent l’eix òptic. Superfícies focals inclinades: Le superficies focals estàn inclinades i hi ha astigmatismo sobre eixos diferents

VINYETATGE: Subexposició en forma de cercle dins el pla de la imatge. Degut a: Ús incorrecte de: Para-sols Lents Complements òptics Descentrament excessiu en càmeres amb moviments o objectius PC en desplaçar l’enquadrament fora del cercle de bona definició Utilització d’objectius dissenyats per a altres formats: a) Òptica de format petit per a una de format major. b) Òptiques dissenyades per a càmeres digitals aplicades a formats analògics.

LES LENTS DE PETZVAL

(LES LENTS DE PETZVAL, traducció encara en procés, tot partint d'un original en anglès que podeu trobar a una interessant web que apareix linkada a la llista de links d'interés. Si us interesa, teniu paciència perquè una bona part del text d'aquesta entrada és la traducció automàtica de google i em portarà un temps pulir-la, però val la pena visitar http://www.antiquecameras.net/petzvallens.html si enteneu bé l'anglés)


Daguerre va anunciar el seu procés per al món el 19 d'agost de 1839. L'original de Daguerre i de la càmera Giroux utilitza una lent dissenyada i fabricada per Charles Chevalier, fabricant de microscopis cèlebre i fill de Vincent Chevalier que va fundar el seu negoci òptic a França.

L'objectiu del telescopi de 16 polzades Chevalier estava compost d'un doblet acromàtic i es va consolidar. L'objectiu poseïa una obertura de treball de F/17, patia considerables aberracions esfèriques. L'obertura lenta, petita, juntament amb la sensibilitat extremadament baixa dels materials originals, va significar fins i tot a ple sol, que l'exposició podia precissar 10 minuts o més. Això només permet que els objectes inmòbils siguin reproduïts "fidelment", i evita la possibilitat de capturar la imatge humana o animal en moviment.

La importància del procés de Daguerre i la importància de ser capaç d'aplicar-lo a la captura de retrats de la gent va ser immediatament evident per a la comunitat científica. De fet, una vegada que la novetat es va donar a conèixer, el procés havia estat explorat a fons el 1840, i va ser per l'aspecte comercial de prendre "Sun Retrats" que es va iniciar una cursa entre els òptics, responsables del telescopi i el microscopi, i altres científics per a dissenyar una lent més ràpida (lluminosa) per permetre accelerar les exposicions i la realització de retrats. Al mateix temps, els químics i els científics van treballar en la millora de la sensibilitat de la placa a la recerca també de la reducció del temps d'exposició.

D'aquí a poc temps, el 1840, Charles Chevalier i Josef Petzval cadascun va arribar amb els seus dissenys de lents, més ràpids.


Charles Chevalier. Disseny de 1840


Chevalier dissenyà una lent que va anomenar la "Photographe a Verres Combine."

Va combinar dos achromats cimentats que va portar a velocitats de fins a aproximadament 5,6 per al treball vertical, i, a més, l'objectiu podria ser convertit per al seu ús com una lent de paisatge.

El problema amb el disseny de Chevalier era que patia d'una falta de nitidesa en general. Amb els anys, Chevalier va fer petites millores en l'objectiu i sovint va publicitar que Fox Talbot era un usuari i fan de la lent. Chevalier disposa aquest objectiu per a la venda per més de vint anys (en data tan tardana com 1863), malgrat la seva falta de popularitat comercial.






Cal assenyalar que el maig de 1842, la Societat de Foment va avaluar la lent de Chevalier i l'objectiu de Petzval (vegeu més endavant). Comptes de la decisió dels jutges va ser que la lent de doble propòsit Chevalier va ser un èxit més important que el disseny de Petzval. La Història va demostrar que estàven molt equivocats




Petzval. Disseny de 1840
Mentre que Chevalier va fer la presentació del seu disseny per al món, Josef Petzval, un professor de Matemàtiques a la Universitat de Viena, es va acostar amb un disseny de lent que proporcionava velocitats de f/3.6 i tenia una nitidesa excelent al centre de la imatge. Aquest disseny va ser vint vegades més ràpid que l'original de la lent Chevalier, i prop d'una parada i un mitjà més ràpid que el 5,6 Chevalier Photographe una lent de Verres Combini. La velocitat i el rendiment de disseny Petzval va ser gairebé perfecte per al propòsit i, literalment, va donar a llum a la fotografia comercial, que va començar amb la presa de retrats.

El disseny va ser un èxit immediat ia causa de la falta de protecció de la patent, va ser copiat ràpidament per tot el món. La signatura de Voigtländer & Sons, que va treballar estretament amb Petzval en aquest moment, va ser el primer fabricant de la lent Petzval dissenyat i va ser premiat a l'instant amb l'èxit internacional i una reputació de produir els millors lents.






Des del Diccionari de la fotografia per Thomas Sutton, John Worden 1858 (Londres):

"COMBINACIÓ Petzval RETRAT. L'objecte d'aquest instrument és obtenir una imatge ben definida en les seves parts principals, quan un gran volum de la llum és admès. En prendre un retrat, és evident que el temps d'exposició ha de reduir tant com sigui possible , perquè després de romandre en una posició limitada durant molt de temps les característiques de la mainadera trair a una expressió del malestar que se sent. Una lent de gran obertura tant, han de ser emprats en el retrat, sempre que els processos fotogràfics a romandre en el seu actual estat d'insensibilitat. però, tan aviat com el farmacèutic haurà de descobrir els mitjans de fer aquests processos més sensibles, l'òptic es donarà a conèixer en un grau corresponent de la necessitat de la construcció de lents de gran obertura, i els defectes en què aquestes lents són responsables, i que admeten cap recurs, s'evitaran mitjançant obertures més petites.

La combinació retrat del professor Petzval és la que ha estat aprovat en general per un òptic, i és l'arranjament de les lents ...... La lent de A és una lent composta, exactament igual que el punt de vista comú-lent, però posa al seu costat convex als objectes. És acromàtic, però no del tot aplanáticas, aquest defecte de ser esmenada pel posterior del cristalino. La posterior del cristal està compost per dues lents B i C separades per un espai petit, que a continuació la lent frontal és de cristall de roca, convex-còncava, i divergents, que és més fina en el centre que en les vores, i l'altre és biconvexos, i de vidre de la corona, es posa amb la seva cara més convexa al costat de la concavitat de la pedra, com es mostra a la figura. "



Signatura òptica d'un lent Petzval

La signatura òptica de la lent Retrat Petzval és la nitidesa nítides central sobre un camp molt estret (al voltant de 15 graus) amb una curvatura significativa del camp i les vinyetes. Aquestes disseny "defectes" a condició de benefici addicional a les imatges de retrat es produeix com el viñeteo progressiva tendència a ajudar a centrar l'atenció dels espectadors en la imatge nítida, al centre de la placa.

Avui dia, les lents de Petzval han posat de moda pels usuaris que han arribat a apreciar els efectes òptics del disseny. usuaris moderns tendeixen a emfatitzar els defectes del disseny, especialment per trets de prop i amb lents de cobertura molt poc, la creació d'imatges que són úniques i mostrar grans quantitats de bokeh. Hi ha un cert misteri sobre com els lents d'edat es dispara i apareix el disseny Petzval està sent explorat per molts. Aquí hi ha algunes imatges distintives Petzval que es troben a la web. Exemple d'un i dos. Aquí hi ha una sèrie molt útil de les imatges preses amb lents Petzval a diferents obertures. Un nou lloc que és amb imatges Petzval és aquí.


disseny de Petzval es refereix i la publicitat de baix molts noms diferents. Alguns d'aquests inclouen:
Retrat Petzval
Combinació de Petzval Retrat
Objectiu Petzval Retrat
Doble Lent
Doble combinació
Doble objectiu
Lents compost
Compost lents acromàtics
Doble combinació de lents acromàtics
Alemany lent



Els primers fabricants i distribuïdors autoritzats de les lents Petzval Retrat tipus
1840
Voigtländer (Àustria / Alemanya), Ross (Regne Unit); Lerebours i Secretan (França); Horne i Thornthwaite (Regne Unit); Grubb (Irlanda); CC Harrison (EUA)
1850
Jamin (França), Holmes, Booth i Hayden (EUA); Derogy (França); Hermagis (França); Gasc i Charconnet (França); Busch (Alemanya); Suter (Suïssa); Dietzler (Àustria); Wray (Regne Unit)

1860
Darlot (França); Dallmeyer (Regne Unit); Steinheil (Alemanya)




La primera lent Voigtländer Petzval produït va ser muntat en el famós tot el metall-VOIGTLANDER Daguerrotip càmera.


En la dècada de 1840 i la major part de la dècada de 1850, Voigtländer dominat les vendes retrat objectiu, tant a Europa i, a través de la importació, els Estats Units. La lent Voigtländer es considerava el millor disponible, encara que cada país té la seva pròpia màquina principal. Lerebours de França i Ross d'Anglaterra eren també molt respectats fabricants de la lent des del principi. Als Estats Units en la dècada de 1840, la majoria de les lents van ser fetes pels responsables del telescopi i el microscopi com John Roach i Fitz Henry, però va ser Charles C. Harrison, que va saltar a la fama en 1850. Harrison és considerat el fabricant nord-americà de primera es va centrar per complet en l'elaboració dels objectius fotogràfics. De fet, en pocs anys, les lents de Harrison va guanyar el reconeixement nacional i es van considerar excel.lents intèrprets a un preu molt més modesta de les importacions.



A finals de la dècada de 1850, el mercat objectiu a tot el món retrat ampliat en gran mesura amb les noves autoritats i concessionaris encara més nombrosos. Molts distribuïdors de comprar lents sense marca dels fabricants i els re-etiquetatge o es venen com si fossin seus.


Categories retrat objectiu i Període d'anuncis
1880 del Mamut de mida d'impressió albúmina d'un fotògraf


Els venedors normalment classifiquen les seves línies de productes per la velocitat de l'objectiu. Cada venedor tenia els seus propis termes de màrqueting, però les lents van ser oferts comunament en tres diferents velocitats.

L'objectiu bàsic retrat va ser anunciat en general com "ràpid" o "ràpid". Aquests objectius tendeixen a ser de f / 4 a la velocitat de la majoria dels fabricants. Aquestes lents es especificacions més modestes i, en conseqüència, els preus més moderats.

L'objectiu principal retrat va ser anomenat normalment "extra-ràpid" o una lent de "Superior". Aquests eren més lluminosos, típicament al voltant de f / 3 de la velocitat, i en conseqüència, eren molt més cars i es lents físicament molt més gran.

L'últim tipus es denomina "Grup" Lents Retrat, que tendien a ser de f / 6 de la velocitat. L'obertura més petita proporcionen més profunditat de camp i més nitidesa uniforme en tot el camp amb la finalitat de fotografiar els "grups" de persones.




La mida sí que importa
El fet que les lents de Petzval tenen obertures grans i solen oferir cobertura de moltes polzades, que requereix, per les lleis de l'òptica i la física, a ser objectes de grans dimensions. I, donat que els objectius de vidre van ser muntats en barrils de metall, lents Petzval també tendeixen a ser bastant pesat.

Tan aviat com la competència entre els fabricants de lents va començar a escalfar a finals de 1840, sis polzades de diàmetre lents van ser sovint es promociona en revistes fotogràfiques. A mitjans de la dècada de 1850, fabricants com Voigtländer i Harrison van ser fabricació de nou anys, i poc després, dotze lents de polzada de diàmetre. Tot això, és clar, es va fer amb els drets de fanfarronejar, ja que les dimensions físiques i el pes d'una lent de dotze polzades de diàmetre seria tan massiu, només de muntatge a una càmera hagués estat molt problemàtic, per no parlar d'altres assumptes de logística amb un lent. Un objectiu típic plat sencer físicament podria ser de 20 centímetres de longitud total, 5.5 polzades de diàmetre total i pesen 15 lliures o més.


A continuació es presenten dos exemples d'alguns Petzvals més gran.

Imatge cortesia de Randy Col

La lent de dalt és un retrat de 1863 Voigtländer Petzval lent de 16 polzades enfocament i una obertura de f/3.7. Això hauria cobert una placa de 11x14 polzades. Al seu costat hi ha una lent i l'obturador de les especificacions més modestes, entorn de 1920.

Tingueu també en l'anell de retenció (brida) es retalla en una vora. En general, una de dues raons per a això - que la lent és part d'un parell estèreo i la brida ha de ser tallada a la cruïlla amb la brida de la lent d'altres. L'altra raó - i el més probable en el cas anterior, l'anell de la lent era tan gran en diàmetre, normalment bloquejaria alguna característica a la part frontal de la càmera, o sortint, pel que va ser tallada amb freqüència.

Aquesta lent gran va vendre per $ 1.027 USD febrer de 2008 sobre ebay.com.

Imatge i text cortesia del senyor Sol HADEF d''El telèmetre de Mont-real "
Imatge i text cortesia del senyor Sol HADEF d''El telèmetre de Mont-real "

per sobre de l'objectiu Holmes, Booth i Hayden, també està marcada "patentat 7 juny 1859." N º de sèrie 6022.

"L'objectiu és gairebé 22 cm de llarg incloent l'ombra. El diàmetre de l'element frontal és de 6 ". El diàmetre de l'element darrere és de 7". El lent pesa 23 lliures i té una distància focal de 22,5 ". Tingueu en compte que totes les mesures indicades són aproximades."

Aquest objectiu massiva es va vendre per $ 3.300 USD gener 2008 a ebay.

Obertura de control


La gran majoria de les lents del període 1840-1855 no tenia control de l'obertura. Ells estaven destinats a ser utilitzats de bat a bat i no proporciona cap mitjà per aturar la lent cap avall. Hi va haver algunes excepcions rares durant aquest període. En aquests casos, el grup de lents frontal descargola i una parada es va inserir en el canó i el grup de cap es cargola a continuació, de nou en el barril. A mitjans de la dècada de 1850, hi va haver un * poques persones que pel que sembla va tenir la idea de la inserció de parades en el barril de la lent. No obstant això, és de John Waterhouse de Halifax que comunament se li atribueix la invenció, d'aquí el nom de "Waterhouse s'atura."

El 1857, CC Harrison i Schnitzer José demanat una patent per el que s'ha convertit en el "diafragma iris." La seva patent va ser concedida 9 setembre 1858, el nombre de patent 21.470. A dia d'avui, el mateix concepte bàsic és utilitzat en gairebé tots els objectius fotogràfics com Harrison patentat. principal competidor de Harrison als Estats Units, Holmes, Booth i Hayden, també palesa una forma d'un diafragma ajustable de 7 de juny de 1859, el nombre de patent 24.356.

Es necessitaria algun temps perquè el diafragma iris convertit en alguna cosa comú des deté Waterhouse eren senzilles de fabricar, barat i va fer el seu treball amb prou eficàcia. Mentre que el diafragma d'iris eliminat la necessitat de dur a parades de diferents mides en tot, la complexitat de fabricació i les despeses relacionades retardaria la seva popularitat general fins a finals de 1870. A partir d'aquest punt en endavant, la majoria dels fabricants a Europa i EUA, que ofereixen als seus objectius, ja sigui amb parades Waterhouse o amb el diafragma d'iris més car.

És important assenyalar que des de Waterhouse deixa només necessitava un tall de l'obertura en el barril per dur a terme la seva funció, lents primers gols del període 1840-1855 pot haver tingut els seus barrils tall després que van ser fabricats originalment.

En resum, les lents de retrat amb una raja de Waterhouse normalment la data no s'atura a principis dels finals de 1850. Els objectius amb un diafragma iris sol data a partir de finals dels anys 1870 en endavant, però, hi ha excepcions que es remunten ja en 1857. les lents fotogràfiques sense control d'obertura normalment s'han fet des de la dècada de 1840 fins a mitjans de 1850.

* Preu del llac, Smyth recursos humans, i John Waterhouse tots semblen tenir algun dret a la invenció de les parades tub de l'objectiu.

Control d'enfocament

lents Petzval retrat típicament apareix un dels tres estils de construcció. El primer tipus apareix el barril de longitud fixa sense ajustament d'enfocament. Aquests estaven reservades normalment per als més grans objectius en qualsevol tipus d'ajust d'enfocament hauria estat poc pràctic i costós a causa del tall de la massa de la lent. El següent tipus, que va ser el menys freqüent, apareix un ajust "relliscada d'enfocament" per barril, on la meitat del barril va lliscar dins de la mitjana una mica més gran altra del canó i va ser tancada girant un cargol. De moment, la construcció més comuna per a les lents de Petzval apareix un mecanisme de cremallera i pinyó, que permet ajustaments d'enfocament molt fi.

Hi havia dos tipus de cremallera i pinyó que els col leccionistes han anomenat la unitat "tangent" o "radial". Tangent unitat va ser utilitzada a Europa des de la lent Petzval primera fins que va ser eliminat en algun moment a principis de 1920. unitat radial de cremallera i pinyó sembla haver estat sobretot una característica d'Amèrica que es va utilitzar en un curt període de temps - des de 1850 fins a mitjans de 1870. En 1880, les lents d'Amèrica va canviar a la unitat tangent més comú, probablement per a mantenir els costos de fabricació a baix.


Petzval variacions de disseny

Con Centralisateur lent per Jamin
Con Centralisateur lent per Jamin


La primera variació del disseny original de Petzval va ser presentada per Jean Jamin (i el seu protegit, Alfonso Darlot) el 1855. El Con Centralisateur objectiu era un objectiu Retrat Petzval que va tenir el seu grup darrere muntat en una cel en forma de con. Aquest disseny va ser per ajudar a eliminar els reflexos interns de la lent, que al seu torn redueix els reflexos i millora el contrast. L'objectiu davanter també podria ser eliminat, invertir, i substituiria al grup darrere, per convertir-lo en un objectiu de paisatge.


La següent variació Petzval menor va ser per John H. Dallmeyer que ajustat disseny original Petzval per crear la seva "Retrat d'acció ràpida de l'objectiu," en 1860. La lent es promocionava amb la correcció de la millora de les aberracions esfèriques i una "intensitat de f / 3".

Sobre 1861, Dallmeyer nou ajustat el disseny Petzval per produir el seu "extra d'acció ràpida Retrat de lents", que era un super ràpida f/2.2.


En 1866, Dallmeyer patentar la seva variació més significativa en el disseny de Petzval, amb el seu "Retrat de difusió d'enfocament de l'objectiu."

Aquest objectiu també va ser anomenat Dallmeyer "Retrat de patents" de l'objectiu. Dallmeyer bàsicament va prendre el grup d'elements posteriors en el disseny original de Petzval, es va bolcar, on es reelabora la lent una mica. Es comercialitza l'objectiu ja que té nombrosos avantatges sobre el disseny original de Petzval. Va al.legar millor nitidesa, reducció de bengala, i menys distorsió i el viñeteo. A més, Dallmeyer promociona la característica de ser capaç de descargolar el grup d'elements del darrere per introduir l'aberració esfèrica en l'objectiu, donant lloc a la imatge que tenen diversos graus d'una qualitat suau, de somni. Aquestes imatges també semblen tenir més de profunditat de focus ("difondre" el focus). Aquesta característica era congraciar la lent dels fotògrafs que estaven creant enfocament més suau i "artístic" de treball en la dècada de 1860. De fet, aquest objectiu va donar a llum a aquells intencionada "enfocament suau" lents que es convertiria en molt popular a la dècada de 1880 i més enllà.

Dallmeyer de "Difusió de treball" la demanda va portar a una tempesta de foc dins de les comunitats òptics i fotogràfics, sobretot a Anglaterra. El fotogràfica Notícies i revista British Journal of Photography contingudes nombrosos comptes i els intercanvis entre amarga Dallmeyer i els desafiaments a, el que sentia, era una afirmació errònia que desafiava les lleis de l'òptica.

Aquí està un compte de Londres, el reportatge fotogràfic del 2 de maig de 1884:

"L'any 1866, el difunt Sr JH Dallmeyer patentat una variació de la lent Petzval. Aquesta variació consisteix en la reversió dels elements de la combinació de tornada amb una modificació de les corbes ja que aquest canvi implica. L'avantatge particular, s'exigeix ​​en el moment d'aquesta forma de la lent ha estat abandonat. La posada de la lent negativa a la part posterior va permetre distància de l'element positiu per variar, i per tant la perfecció de la seva correcció de l'aberració esfèrica per a ser modificat. Es va dir que mitjançant l'alteració de la distància de la lent cap enrere, per tal de tornar a introduir l'aberració esfèrica, i el sacrifici definició en el focus, es va obtenir una millor definició en els plànols no està en focus. Aquesta afirmació, "la difusió d'enfocament" que es deia-es va demostrar que era m'equivoco, i ja no es fabrica. L'objectiu, però, si s'utilitzen amb l'element en la posició de millor definició, és una eina adequada, altres òptics coneguts des de fa algun temps passat va emetre una sèrie de lents d'aquesta forma. En aquest cas, però, les lents d'esquena són brunyides junts a la seva cel, i no hi ha canvi o alteració de la seva posició és possible. Mentre que en el tema de la "difusió" o "profunditat" d'enfocament es pot notar que una il.lusió en aquest punt és apreciat per un gran nombre de fotògrafs. Per a això, l'òptica de fabricació són part de la culpa. Ells han estat en l'hàbit de la lent de la publicitat com tenir una gran "profunditat de focus", mentre que és una qualitat que, excepte segons el aconseguit per l'ús d'una petita obertura o diafragma participació de la lentitud de l'acció, no existeix en absolut. No obstant això molts fotògrafs-cura, els homes pràctics, també, alguns d'ells, et diran que ells tenen, o han tingut, alguns lents retrat particular que li donarà les diverses parts del cap d'una mainadera, a través del fons darrere d'ell, i en general els objectes en diferents plans, amb una definició més que altres objectius de l'obertura similar i l'enfocament, que han definició tan fi, o més fi en qualsevol pla. Aquesta és una curiosa cas de l'observació equivocada, però en la fotografia, per desgràcia, les observacions errònia pot passar actual com fets científics ".

Dallmeyer Disseny 1866
Dallmeyer Disseny 1866

Disseny original Petzval
Disseny original Petzval

En el llibre, Òptica fotogràfica: un llibre de text per als professionals i aficionats Per William Burton Kinninmond 1891 (Nova York), també es discuteix el tema:

"Un acord pel qual podria ser l'aberració esfèrica produïda a voluntat en un objectiu va ser, crec, en primer lloc suggerit pel meu estimat amic, J. Traill Taylor, i la idea es va posar en pràctica pel òptic famosa Dallmeyer. Es diu d'un que és possible produir l'aberració esfèrica en la voluntat que té un acord de difusió d'enfocament. Aquest acord és de la lent en ús només en els casos en què no és possible obtenir d'interès per la introducció d'una petita parada, com en el cas de les lents de retrat, on la petita parada que, en determinades circumstàncies, la profunditat de perllongar l'exposició a una mesura massa gran. La difusió de diferències d'enfocament és quant a si ho fa o no en realitat augmentar la profunditat de focus. És en realitat no fer part d'una imatge més nítida sobre,. en canvi, fa que totes les parts menys per tant, diuen alguns, no produeix augment de la profunditat de focus Els opositors d'aquests, en canvi, argumenten que ja que no és nítida, sinó que sense profunditat real d'interès, com tota la qüestió és una de les definicions, a jutjar per l'ull, un acord que fa que la definició dels objectes a diferents distàncies, aparentment més igualitària no en realitat augmentar la profunditat de focus. La pregunta és, en realitat, purament de termes, i on els termes no poden definir-se estrictament és inútil discutir d'una manera o altra. Deixo al lector la llibertat de prendre el que la vista de la pregunta que li agrada, cosa que probablement farien si es deixa lliure o no . "

El 1884 l'anunci a continuació, l'últim paràgraf afirma que desenroscant l'element posterior, la lent produeix "... la impressió d'una distribució general o la profunditat de focus;. I això és en proporció a la quantitat de descargolar"

Dallmeyer Retrat patent A
Dallmeyer Retrat patent A
Dallmeyer Retrat de Patents D
Dallmeyer Retrat de Patents D
Dallmeyer Retrat de Patents B
Dallmeyer Retrat de Patents B


Voigtländer Petzval 7B. Imatge cortesia de Eddie Gunks


La variació Petzval següent va ser el 1878 per Voigtländer. Aquest disseny elimina bàsicament l'espai aeri en el grup del darrere de disseny original de Petzval. Extracció de l'espai aeri era ajudar a millorar el contrast i reduir els reflexos, sobre el disseny original de Petzval, però a partir dels comptes reals, les millores va ser mínim i l'objectiu no era tan forta com altres objectius Petzval.

Hermann Wilhelm Vogel va escriure al seu llibre, El Progrés de la fotografia des de l'any 1879;

"Voigtländer nou retrat Lens.-Això té una combinació frontal similar a l'antiga Petzval. Però la combinació de tornada es compon de dues lents sol amb ciment, pel que la reflexió de la llum que ocorren en l'antiga forma amb lents separades s'evita. L'enfocament d'aquestes lents és relativament menor que la de l'antiga forma amb l'obertura similars. Per exemple, la lent Voigtländer de C, mitjançant la substitució de la combinació d'esquena nou, té el seu focus reduït de 10 polzades a 7 1 / 2 polzades, el que augmenta la il luminació en la proporció 9 : 16 Les combinacions de nou nous es poden comprar per separat, per tal de ser usat amb qualsevol lent de la mateixa marca tant, tenim la facultat d'escurçar o allargar el focus, i en conseqüència augmentar o disminuir la llum a voluntat, per mitjà del .. nova forma de combinació de tornada. "


El principi del final
En la dècada de 1880, havia moltes més opcions per al treball retrat disponibles, inclosos els objectius de Steinheil Antiplanet retrat que va comptar amb la correcció molt millor, així com la ràpida Dallmeyer rectilini (i Steinheil Aplanat) disseny, que vindria a dominar el període 1900-1920. Mentre que les lents Petzval Retrat seguirà a la venda des de fa dècades més, aquesta lenta disminució de les seves vendes havien començat el 1900. No obstant això, Retrat Dallmeyer de Patents se segueixen apareixent en els catàlegs, fins i tot després de la Segona Guerra Mundial amb l'opció de "Dallcoating".

La lent Petzval és una pedra angular de l'òptica fotogràfica i s'estima superior al 90% de totes les imatges preses anteriors a 1880 van ser preses amb una lent Petzval dissenyat.

LA CÀMERA DE GRAN FORMAT: CÀMERES FLEXIBLES, CÀMERA TÈCNICA O DE BANC ÒPTIC.

LA CÀMERA DE GRAN FORMAT

1 .- CARACTERÍSTIQUES DEL SISTEMA

1.1.-Un gran vidre d'enfocament.
La imatge sobre el vidre d'enfocament d'una càmera de gran format és exactament la mateixa mida que el negatiu o diapositiva resultant. Això en la pràctica té innombrables avantatges.
1. La imatge en el vidre d'enfocament, correspon exactament amb la que posteriorment ocuparà la pel.lícula.
2. És possible comprovar i ajustar la nitidesa a tota la zona de la imatge, no només al centre de la mateixa i fer-ho amb l'ajuda d'una lupa d'enfocament.
3. La composició de la imatge es pot estudiar a la mida de l'original. Es poden calcar sobre acetat o paper vegetal, molt útil per a exposicions múltiples.
4. Es poden prendre mesures a mida o escala en el pla focal.

1.2 El format de pel lícula.
Les càmeres de gran format utilitzen habitualment pel lícula en fulls (Mitjançant un accessori poden també utilitzar pel lícula en rotllos de 120/220). Les mides més freqüents per les pel lícules (A davant anomenarem "Plaques") són: 9 x12 cm, 8 x 10 ", 13 x 18 cm.
Amb els xassís de pel lícula polaroid s'obtenen imatges de 10 x 8 cm.

1.3-La modularitat.
Els sistemes de fotografia en gran format estan basats en la modularitat, partint de l'equip bàsic, podem adaptar tot tipus d'accessoris i un mateix equip permet un muntatge divers en funció de les aplicacions, hi ha dos aspectes molt interessants:
1. La distància focal (distància objectiu-pel lícula) pot ser de qualsevol mida, des d'uns mm a diversos metres.
2. El format de la càmera no és fix (el podem variar canviant l'import porta plaques).
3. La combinació d'objectius amb diferents formats de placa ens proporcionen nous angles de visió (per exemple, un objectiu de 150mm que és l'estàndard per a format de placa 9 x 12 cm, es converteix en un angular quan el fem servir amb format de placa 13 x 18 cm .)

1.4.-Objectius.
Els objectius per a càmera de gran format són habitualment de gran qualitat, no només pels propis requeriments d'aquest tipus de tècnica sinó per les següents raons:
1. Habitualment són de construcció simètrica i amb el diafragma en el centre òptic.
2. No és imprescindible la màxima lluminositat, ja que normalment es treballa amb trípode.
3. No hi ha construccions zoom o de retrofoco.
4. La pèrdua de qualitat cap a les vores sempre és menor, ja que tenen un cercle d'imatge (la imatge que projecten sobre el pla focal) molt gran per permetre els moviments.
5. Les aberracions òptiques estan portades al mínim, quan no són inexistents.
Hem d'observar en els objectius les següents característiques tècniques:
Distància focal: Distància entre el centre òptic i el pla focal.
Lluminositat: nombre f
Cobertura: Mida del cercle d'imatge que proporcionen.

1.5.-Macrofotografia.
En gran format no s'utilitzen objectius "macro". La fotografia d'aproximació és il limitada en base a la possibilitat de prolongar l'extensió del manxa (i per tant la magnitud "V") tant com vulguem prolongant el banc òptic i instal manxes.

1.6.-Exposicions múltiples.
Es tracta d'un sistema per a fotografia estàtica d'elevada estabilitat, les exposicions múltiples són molt segures. L'obturador i el xassís de pel lícula independent així com el gran vidre de visió permeten no només la realització de necessàries exposicions múltiples, sinó també l'ús selectiu dels filtres i les màscares.

1.7.-Control de la nitidesa.
A tots els avantatges esmentades anteriorment, caldria afegir la possibilitat de controlar la nitidesa en tots els plans. Els moviments de càmera, permeten variar la relació de paral.lelisme entre els plans del subjecte, l'objectiu i el pla focal, amb tot això, podem situar la zona de nitidesa allà on ens interessi.

1.8.-Control de la perspectiva.
A més del control sobre la nitidesa, la càmera de gran format permet, per les mateixes raons, controlar la forma i la perspectiva de reproducció de l'escena a la pel.lícula.

2 .- DESCRIPCIÓ DE L'EQUIP.

2.1.-El banc òptic.
Es tracta d'un carril sobre el qual es desplacen, en ambdós sentits, l'objectiu i el pla focal. La seva longitud es pot modificar afegint "peces" de diversos tamanys. Per facilitar els càlculs, disposa d'una escala mil.limetrada.

2.2-Els muntants.
Suports independents que permeten sostenir l'objectiu, el vidre de visió o simplement sostenir la manxa o un para-sol. El seu engranatge de contacte amb el banc òptic permet els diferents moviments de càmera.

2.3.-La càmera fosca. La manxa o foll ("l'acordió")
Entre tots dos muntants i per impedir que la llum que no procedeixi de l'objectiu no arribi a la pel.lícula, se situa una manxa, construïda amb materials flexibles permet la variació de distàncies i posicions relatives. Quan s'empren objectius de distància focal molt curta (angulars) s'ha d'utilitzar una manxa especial

2.4.-La placa portaobjectes.
Els objectius, per poder ser instal.lats als muntants s'acoblen a una placa metàl.lica que permet la seva col.locació.

2.5.-Objectius, diafragma i obturador.
Generalment, els objectius de gran format, porten incorporat l'obturador i el diafragma. L'obturador és de tipus central o de làmines (com és sabut, els obturadors centrals tenen major precisió mecànica en la durada dels temps i millor "qualitat fotogràfica" ja que el feix de llum s'obre i tanca del centre cap a les vores i no com un escombrat lateral d'un obturador planofocal, velocitats superiors limitades a 1 / 500 i sincro de flaix (a qualsevol velocitat). L'accionament de l'obturador és completament mecànic, una palanca situada a la muntura de l'objectiu permet "armar-lo" i el tret es realitza mitjançant un cable disparador (mecànic) muntat també sobre l'objectiu.

2.6.-Vidre esmerilat i lent Fresnel.
Per poder observar la imatge directa en el pla focal, hem d'interferir el feix de llum, (que com sabem es desplaça en línia recta procedent de l'objectiu que prèviament amb les seves propietats convergents ha agrupat en un "grapat" per formar una imatge nítida a una distància concreta.) La manera de "frenar" la llum és interposar davant seu un vidre esmerilat o desllustrat (paper ceba o vegetal farien la mateixa funció). Lògicament, part de la llum que incideix en el vidre esmerilat es veu absorbida per aquest, de manera que, generalment, tant, la quantitat com la distribució superficial de la llum són millorables. Una lent Fresnel, ajuda a aconseguir un repartiment més uniforme de la llum. Pel que fa a la lluminositat de la imatge depèn de diversos factors: lluminositat de l'objectiu, distància focal, lluminositat de l'escena, etc. És per aquesta raó per la qual el fotògraf es cobreix el cap amb un gran drap negre en tractar d'observar la imatge a la plataforma esmerilat.

2.7.-Xassís de plaques: PEL.LÍCULA I POLAROID.
El suport de la càmera de gran format, permet acoblar tres tipus de xassís per a pel lícula:
1 .- Xassís de pel lícula en rotlle 120/220 (imatge entre 4x6 i 6x9).
2 .- Xassís individuals per a dues plaques de pel lícula en fulls (9x12, 13x18, etc.). Per a la càrrega de les plaques (en completa foscor), s'ha d'observar la posició correcta de l'emulsió cap a l'objectiu. Les osques de les plaques, ens informen no només de la posició de l'emulsió sinó també del tipus de pel lícula en la foscor.
3 .- Xassís de pel lícula instantània tipus Polaroid.

2.8.-Nivells i ajustaments micromètrics i macromètric.
En funció de la qualitat de construcció de la càmera i del seu model, tots els desplaçaments mecànics dels muntants, es realitzen amb altíssima precisió, ajustaments fins per a petits moviments (micromètrics) o moviments d'aproximació (macromètric). Així mateix, escales graduades i nivells de bombolla ajuden a efectuar els diversos moviments amb precisió mil.limètrica.

3 .- OPERACIONS.
3.1.-Muntatge de l'equip.
1 .- Posar el banc òptic sobre la ròtula del trípode.
2 .- Instal lar dos muntants.
3 .- Acoblar la manxa als muntants.
4 .- Muntar el Cristall esmerilat en la part posterior.
5 .- Muntar l'objectiu a la part davantera.

3.2.-Elecció de l'objectiu: Cobertura i vinyetatge.

Seleccionar l'objectiu en funció de:

1 .- Angle de visió: La diagonal del format de pel lícula correspon a un objectiu d'angle de visió estàndard (Un 50 mm per format 35mm). Per ex. Per a un format 9x12, l'objectiu estàndard seria aprox. Un 150mm, un angular seria un 90mm i un tele un 201mm.
2 .- Cobertura de l'objectiu: com més gran sigui aquesta, més extrems poden ser els moviments de càmera.

3.3.-Ajust a zero.
En iniciar el treball sempre partirem d'un "ajust a zero", és a dir, cal comprovar que les escales de tots els moviments es troben en el zero.

3.4.-Enfocament.
Com sabem, enfocar consisteix en: Variar la distància de l'objectiu al plànol focal en funció de la distància a la qual es trobi el motiu. Per tant, realitzarem l'enfocament desplaçant l'import de l'objectiu cap endavant i enrere fins a veure a la plataforma esmerilat la imatge enfocada. Si cal, ens podem ajudar de la lupa d'enfocament. Un drap negre, ajuda a la visualització de la imatge sense llum paràsites procedent de fonts que no siguin l'objectiu.

3.5.-Càrrega i tret de l'obturador.
Com que l'obturador generalment va muntat en el mateix objectiu, en ell, trobem tres funcions:

1 .- Palanca d'armat del mecanisme d'obturació ("càrrega" l'obturador)
2 .- Disparador manual o rosca per cable disparador.
3 .- Palanca d'obertura-tancament de l'obturador.

3.6.-Càrrega de xassís de pel lícula.
Per carregar els xassís realitzarem la següent seqüència: (en completa foscor):
1 .- Retirar l'assegurança de la placa protectora de la pel lícula i treure la placa.
2 .- Identificar la cara emulsionada mitjançant la osca (quan està a la part superior dreta, la emulsió "mira" cap a nosaltres)
3 .- Introduir la placa fins al fons del xassís amb l'emulsió cap a fora.
4 .- Tornar a posar la placa protectora amb la precaució de posar la cara blanca cap a fora (ens indica que la pel.lícula està per exposar.

3.7.-Seqüència de tret.
Una vegada que hem enquadrat, enfocat la imatge i realitzat eventualment els moviments de càmera desitjats amb la visió directa a través del vidre esmerilat, i bloquejat tots els comandaments de moviments per evitar un desplaçament accidental, procedirem amb els següents passos correlatius:
1 .- Posar el xassís carregat en el muntant del darrere.
2 .- Tancar l'obturador amb la palanca d'obertura-tancament.
3 .- Ajustar el valor de diafragma desitjat.
4 .- Ajustar la velocitat d'obturació.
5 .- Armar l'obturador.
6 .- Connectar el cable de sincro de flash (trets amb flash)
7 .- Efectuar un xut de prova.
8 .- Tornar a armar l'obturador.
9 .- Retirar la placa protectora de la pel.lícula.
10 .- Efectuar el tret amb el cable disparador
11 .- Tornar a posar la placa protectora però aquesta vegada amb la part negra cap a fora.

4 .- ELS MOVIMENTS DE CÀMERA.

4.1.-Tipus de moviment: Bàscules, Descentraments i girs.

BASCULES: Consisteix a girar el pla (l'objectiu o del pla focal) en l'eix vertical.
Descentrat: Consisteix en desplaçar lateral o verticalment el pla (l'objectiu o del pla focal), sense perdre el paral.lelisme entre ambdós
GIR: Consisteix a girar el pla (l'objectiu o del pla focal) en l'eix horitzontal.

4.2.-Límits dels moviments.
Els límits del cercle d'imatge que l'objectiu projecta sobre el pla focal, condicionen els límits dels moviments de càmera. És per això que quan volem desplaçaments dels muntants extrems són útils els objectius de gran cobertura ja que formen un cercle útil més gran. En qualsevol cas, podem comprovar la cobertura amb un senzill mètode pràctic.
El vidre esmerilat té les quatre cantonades tallades, a través d'elles, es pot veure el cercle del darrere de l'objectiu, doncs bé, quan el moviment és superior a la cobertura de l'objectiu, és possible que aquest cercle no sigui visible a través de les quatre cantonades, en aquest cas, aquesta zona no rebrà imatge i per tant tindrem a la placa un efecte de "viñeteo", una retallada circular per una o dues de les cantonades.

4.3.-Control de la nitidesa.
• Profunditat de camp i profunditat de focus.
En les cambres rígides, la zona nítida es controla amb l'ús de la profunditat de camp, a la cambra de gran format, a més, mitjançant els girs i bàscules de l'objectiu i el control de la profunditat de focus, podem seleccionar el pla nítid i la seva posició a la imatge.
• Bàscules i girs en l'objectiu.
Són moviments que afecten únicament la nitidesa de la imatge, no a la forma ni a la seva posició i que no canvia el punt de vista ni la posició relativa del pla focal.
• Bàscules i girs en el pla focal.
Són moviments que afecten fonamentalment a la forma i indirectament a la nitidesa.

• Regla de Scheimpflug.
Per aquest procediment podem obtenir profunditat de camp total, és a dir, tenir enfocat des del primer a l'últim punt de la imatge independentment de les regles que regeixen la profunditat de camp a les cambres rígides. Diu el següent:
"Quan la prolongació dels plànols del motiu, el pla de l'objectiu i al pla focal s'intersequen en una línia, la profunditat de camp és total"
Això s'aconsegueix amb un gir o basculament del muntant de l'objectiu i del pla focal fins a aconseguir aquesta coincidència.

4.4.-Control de la forma i la perspectiva.

• Descentraments en l'objectiu.
En descentrar el pla de l'objectiu canviem el punt de vista i per tant la perspectiva ja que la posició relativa dels objectes en la imatge canvia.

• Descentraments en el plànol focal
En descentrar el pla focal, el que vam canviar és la posició relativa de la placa dins del cercle d'imatge, és a dir, estem seleccionant una zona diferent d'una mateixa imatge, per tant, no es produeixen canvis ni en la forma, ni en la perspectiva ni, per descomptat en la nitidesa.

• Bàscules i girs en el pla focal.
Són moviments que afecten fonamentalment a la forma i indirectament a la nitidesa, distorsionen les formes i canvien la perspectiva.

• Moviments combinats.
Els moviments de càmera poden ser independents o una combinació de diversos d'ells per aconseguir simultàniament més d'un efecte. En qualsevol cas, és important seguir una metodologia en la seqüència dels moviments i tenir molt clar quin efecte produirà cada un d'ells i de quina manera es van a relacionar.

Extret de quaderns elaborats íntegrament per PASCUAL PESET FERRER:
Manual d'ús de recursos fotogràfics
Pàg 34
ANNEXOS AMPLIATORIS.

http://www.google.es/#hl=es&biw=1680&bih=892&q=manual+de+uso+de+recursos+fotogr%C3%A1ficos+camara+gran+formato&aq=f&aqi=&aql=&oq=&fp=56cd998dfc01f531

RESOLUCIÓ DE LA IMATGE FOTOGRÀFICA. CÀLCUL DELS MEGAPÍCSELS.

COM CALCULAR ELS MEGAPICSELS


Des que van començar a vendre les primeres càmeres digitals hi ha un nombre que va venir associat a elles i que no sempre tenim clar què vol dir: El nombre de píxels del sensor.

Moltes vegades s'associa la qualitat final de la imatge amb la quantitat de pícsels, la qual cosa pot o no ser certa. Intentem aclarir una mica el tema.

L'essencial per saber quants megapíxels anem a necessitar és conèixer la mida final de la imatge.

Per exemple: Si un va a utilitzar les imatges únicament per publicar a la web (per a ser visualitzats en un monitor) la mida final la dóna el mateix monitor.

Per a un monitor de 1024x768 el total de pícsels necessaris és de 786.432. Això significa que si volem que la imatge ocupi tot el monitor (no tingui marcs, barres d'eines, etc.) necessitarem comptar amb 786.432 píxels.

De vegades, si la relació entre el costat major i costat menor de la imatge no coincideix amb la d'un monitor (1.33:1, el que implica que el costat major és 1.33 vegades el costat menor), podem necessitar una imatge una mica més gran per quan retallem. O sigui que en aquest cas no arribem a un megapícsel (un milió de pícsels).

L'exigència sol ser molt més gran amb les impressions:

Per imprimir a 10x15 cm (aprox 4x6 polzades) hem de calcular de la següent manera: Per a una impremta és una "exigència" arribar a 300 DPI (punts per polzada o Dots Per Inch). Per tant necessitem una imatge final de 4 polz x 6 polzades = 1200 píxels x 1600 píxels = 2.160.000 píxels.

Per imprimir en paper fotogràfic l'exigència és bastant menor (uns 130 DPI), de manera que la imatge final és de 405.600 píxels (menys de mig megapíxel).

Ara fem el compte a l'inrevés. És a dir: Si amb mig milió de pícsels m'arriba per tenir una molt bona foto en la grandària de 10x15 cm, que és el més habitual Què foto puc fer amb 3.2 megapíxeles? Una còpia de 28x40 cm (11x16 polzades) va a ser així: 11 polzades x 130 DPI = 1.430 i 16 polzades x 130 DPI = 2.080, aleshores 1.430x2.080 = 2974400 (2.9 megapícsels) i em sobra una mica per retallar on no m'agradi el que va quedar a la vora.

Temptar a comprar pícsels de més pot no solament ser car, sinó també perjudicar la qualitat final de la imatge.

Quan els pícsels es fan físicament petits al sensor apareix el que s'anomena soroll digital. En els colors que en la realitat eren uniformes (un cel blau cel, una paret blanca, etc) apareixen en la imatge com esquitxats o entramats. Això és especialment notable en preses amb baixes condicions de llum, amb sensibilitats ISO 400 en endavant.

La mida física dels sensors és molt petita en mòbils, petita en la majoria de les càmeres compactes, gran en les càmeres reflex digitals. O sigui que si un té molts megapíxels en una mida de sensor petit, els pícsels són necessàriament petits. En canvi en una rèflex digital amb pocs píxels el soroll gairebé no existeix.

(estret d'un article de MARTINTRUCCO67 (53))